Una Guerra Freda sense diversió

Vejam: els Estats Units preposicionen tancs amb la col·laboració dels seus aliats -els països de l’Europa de l’Est que formen part de l’OTAN- per contrarestar els moviments de Rússia. No fa gaire un avió militar nord-americà i un de rus es van creuar en ple vol a una distància de 3 metres l’un de l’altre. Rússia està fabricant una nova generació de míssils balístics de gran abast i els Estats Units i la Xina se les tenen al mar de la Xina meridional. ¿Que algú ha reiniciat la Guerra Freda mentre mirava cap a una altra banda o què?

Si és així, sembla que aquesta vegada assistim a una Guerra Freda sense la diversió de l’original: sense James Bond, l’SMERSH, el telèfon-sabata del Superagent 86, els cops de sabata de Nikita Khrusxov, la cursa a la Lluna i el debat entre dirigents nord-americans i soviètics sobre quin país fabrica millors electrodomèstics. Em fa l’efecte que no veurem pas com el president Barack Obama declara a Kíev, a l’estil del president Kennedy, “ Ich bin ein Ukrainer ”. A més, l’argot de la política exterior nord-americana dels nostres dies (amb expressions com “Començar de zero en les relacions amb Rússia” o el “Gir cap a l’Àsia”) no té, ni de bon tros, la grandiloqüència de -que redoblin els tambors- la détente, la famosa “distensió”.

No. Aquesta post post Guerra Freda té un aire més propi dels combats de lluita lliure que organitza WWE -World Wrestling Entertainment-, i no em refereixo només a les imatges de Vladímir Putin de Rússia cavalcant amb el tors nu, tot i que la metàfora funciona. No va més enllà d’una mera pugna per aconseguir el poder pel poder; és més un xoc d’esferes d’influència que una topada d’idees influents. “Si traspasses aquesta línia, et clavo un cop de puny”. “Per què?” “Perquè t’he avisat”. “I si faig això, què passa?” “Espera, que t’ensenyo el meu dron. I ara? Què passa, ara?”

La Guerra Freda va tenir un principi, un final i fins i tot es va abaixar el teló per posar-hi fi amb la caiguda del Mur de Berlín. Però la post post Guerra Freda ens ha transportat de cap i de nou a la casella de sortida de la pre Guerra Freda i del tauler del joc de poder entre països. Va haver-hi un moment en què semblava que tot plegat seguiria un altre camí: semblava que els àrabs i els israelians farien les paus, que la Xina evolucionaria fins a esdevenir un sistema polític més consensuat i que Rússia passaria a formar part d’Europa i del G-8. Però d’això fa una eternitat.

Avui dia els periodistes occidentals tenen dificultats per obtenir visats d’entrada a la Xina, cap home de negocis nord-americà amb dos dits de front s’emporta el portàtil a Pequín, els pirates informàtics xinesos tenen més dades personals vostres que LinkedIn, Rússia continua intentant formar part d’Europa (annexionant-se’n un tros aquí i un tros allà) i el G-8 s’ha convertit en el G-1,5 (els Estats Units més Alemanya).

En quin moment se’n va anar tot en orris? Nosaltres vam disparar primer quan vam ampliar l’OTAN en direcció a la frontera russa, malgrat que la Unió Soviètica ja fos història. Missatge a Moscou: sempre sou un enemic, tant és el sistema que tingueu. Quan el preu del cru es va recuperar, Putin va voler venjar aquesta humiliació, però ara només utilitza l’amenaça de l’OTAN per justificar una militarització de la societat russa que li permeti continuar ostentant el poder amb la seva colla d’amics cleptòcrates i seguir pintant els seus adversaris com uns lacais d’Occident.

Més tard van arribar el derrocament del dirigent libi Muammar al-Gaddafi per part de l’OTAN, la Primavera Àrab i les protestes als carrers de Moscou. Aquests fets van fer perdre els nervis a Putin, com explica Serguei Guriev, un destacat economista rus, ara establert a París. “Putin es va adonar que havia perdut la classe mitjana russa, de manera que va començar a buscar la legitimitat en una altra banda”: en l’ultranacionalisme i l’antiamericanisme.

Això no obstant, Guriev fa una puntualització important. “Si no fos per les sancions occidentals imposades a Rússia, avui dia l’est d’Ucraïna ja seria rus”, assenyala. Afegeix que no hi ha res que Putin temi més que l’èxit dels esforços per reduir la corrupció a Ucraïna i per construir-hi una economia moderna que deixaria en evidència totes les mancances de l’economia russa. Malgrat això, a Guriev li preocupa que l’efecte de tota la propaganda antioccidental que Putin ha administrat en vena a l’opinió pública perduri i faci que el seu successor sigui encara pitjor. Sigui com sigui, “Rússia serà un gran repte per al pròxim president dels EUA”, augura Guriev.

Els mandataris xinesos no són tan beneits ni estan tan desesperats com Putin, i tenen una necessitat més gran de tenir accés als mercats nord-americans, de manera que, per ara, els seus dirigents encara mostren una certa contenció a l’hora d’expressar les seves reivindicacions al mar de la Xina meridional. El cas és que, com va assenyalar l’expert en afers asiàtics Andrew Browne a The Wall Street Journal, “la relació entre els Estats Units i la Xina ha perdut la seva raó de ser estratègica: la Unió Soviètica, l’amenaça compartida que unia els dos països”. Nord-americans i xinesos no n’han forjat cap de nova, com, per exemple, administrar conjuntament l’estabilitat mundial.

En definitiva, l’atracció de l’economia nord-americana i el pes de les sancions imposades pels Estats Units són més vitals que mai per gestionar el joc de poder entre països de la post post Guerra Freda, fins i tot perquè l’Iran s’avingués a negociar sobre la qüestió nuclear. Potser hem tornat al terreny de la geopolítica tradicional, però vivim en un món molt més interdependent, en què el pes econòmic dels EUA segueix obligant Moscou i Pequín a la contenció. Putin no oculta la intervenció de Rússia a Ucraïna perquè sí: tem que els Estats Units imposin més sancions al sector bancari rus. La Xina no limita les seves actuacions al mar de la Xina meridional perquè sí: no pot créixer sense exportar als Estats Units. No és només una qüestió de potencial militar, és pel pes econòmic nord-americà. És precisament per aquest motiu que hauríem de subscriure acords de lliure comerç modelats pels Estats Units amb l’Àsia i Europa i és per això que la font d’estabilitat més important que existeix actualment és la salut de l’economia nord-americana.