El president Trump ha anunciat a Davos, amb la seva característica grolleria imperial, les noves bases de la política comercial americana amb la UE: tarifes altes per induir menys compres a la UE –i perquè les empreses europees s’instal·lin als EUA– i l’exigència que no posem impediments a les empreses digitals americanes. També que –com ha dit altres vegades– li augmentem les comandes de gas i de defensa. La guerra comercial, doncs, ha començat.
Les polítiques de tarifes són sempre un compromís entre el món del consum –perjudicat– i el món de la producció –beneficiat–. Un compromís virtuós –és a dir, justificat per principis generals i no per l’efectivitat diferencial dels grups d’interès– és el que es basa en el benestar a llarg termini de la població. Aquest benestar depèn del creixement de la productivitat i pot portar a admetre mesures protectores, com són la clàssica de la indústria naixent o la més actual de pretendre assegurar la resiliència de l’economia davant de situacions d’incertesa en la transmissió internacional de béns i serveis, una raó tant o més potent com més reals siguin les incerteses. Per als EUA la crisi del 2008, la covid i, sobretot, l’agudització del conflicte amb la Xina van ser i són factors reals. Per a Europa el factor Xina és menys important, però se’ns n'hi afegeix un altre: el mateix Trump.
Per als EUA la consideració de resiliència està impulsant enormes esforços per no dependre de xips no produïts –o de servidors no allotjats– als EUA o en països molt controlables (potser Groenlàndia o Panamà?). Però per a altres productes no qualificables com a estratègics la pressió dels consumidors –un factor que Trump no sembla tenir en compte– moderarà la política de tarifes. Pel que fa a empreses, la idea que la inaccessibilitat del mercat americà tindrà un efecte dramàtic sobre la instal·lació d’empreses europees als EUA és una ingenuïtat, ja que per a moltes d’aquestes empreses la competitivitat es basa en diferències de costos que quedarien anul·lades amb la producció als EUA. Una altra cosa seria Mèxic si els acords econòmics amb els EUA es mantinguessin, però no és la posició de partida de Trump. Per a aquelles empreses en què la competitivitat es basa, més que en el preu, en la qualitat, en la possessió d’una patent o en la marca, l’incentiu a instal·lar-se als EUA ja existeix ara –menys costos de transport– i, per tant, l’efecte addicional d’un augment de tarifes pot ser marginal.
Com reaccionarà la UE a l’agressivitat de Trump? Amb seguretat es prendran mesures tarifàries, però crec que acabaran sent, amb excepcions, un instrument menor de la guerra comercial. Tant per la fortalesa americana –Trump té marge per compensar damnificats interns– com per la debilitat europea –¿farem Google menys accessible perquè és una empresa americana?–. En canvi, les polítiques a mitjà i llarg termini basades en la necessitat de resiliència haurien de ser primeres prioritats: el trumpisme ens ha de fer veure, per exemple, que la defensa europea s’ha de basar en tecnologia europea. És ben cert que, de moment, l'americana és la millor, però els enemics bèl·lics potencials d’Europa no són els EUA (si ho fossin, els EUA no ens vendrien armes). Per a la resta, inclosa Rússia, ens podem defensar –si hi invertim– amb tecnologia pròpia. Així mateix, la UE no hauria de caure en el parany de substituir el gas de Putin amb el gas de Trump. L’energia hauria de ser una excepció en la política moderada de tarifes que anticipo: fora bo introduir-ne si reforcen l'opció europea per les energies renovables, inclosa la nuclear. La qual cosa també ajudaria perquè Europa consolidés –amb la Xina– el lideratge mundial en energies netes.
La implantació del programa que acabo de descriure té com a prerequisit que les eleccions alemanyes fossin el detonant per a la reconstrucció d’un lideratge francoalemany, que, coordinat amb Brussel·les i recolzat per Espanya i Polònia, es proposés prendre el camí de l’enfortiment d’Europa marcat pels informes Letta i Draghi.
Ai las, és improbable. La influència de Trump a la UE ja és massa gran. És un fet reversible, però tot està molt condicionat per Ucraïna, on tots els trumfos són a les seves mans. Pot humiliar Europa entregant una Ucraïna exhausta a Putin o, paradoxalment –s’ha dit–, ho pot fer defensant-la. Si Trump deslliura Europa de la seva responsabilitat envers Ucraïna, el seu pes a Europa serà encara més gran. Qui a l’Europa de l’Est es refiarà de Brussel·les si es pot refiar dels EUA?
