Entro a la perruqueria i demano, a les amigues, un cap i un facial. Així en diem, formals, d'entrada, però ben aviat, quan ja duc la bata posada, parlem de bigotis, de “celles de Macario” i de “cabells de Patrick Hernandez” (som filles dels vuitanta). “Ties, és que potser avui, pel que sé, que no és segur, hi haurà una activitat...”
Una activitat, entre nosaltres, en l’argot de la nostra illa deserta, pot ser una cita, una feina, una xerrada, la presentació d’un llibre (meu) o la graduació d’una filla. Vol dir que l’activista ha d’anar-hi “presentable”. Sense dol a les ungles (per mor del plantar), sense pèls a les celles. El divertit secret de la laca que amagui les arrels (no fetes) o uns sostenidors nous, sense donar, que comprarem a la botiga barata.
Explico l’acte on vaig, i on podria passar el que podria passar, però esclar que potser no passa. Es posen a la feina. Fora pèls, bata cap aquí, alegria, xiuxiueig, rentacaps cap allà. Vols wifi? Un cafè? Ens igualem totes, les de tots els oficis: la dels cabells, la dels pèls, la de la caixa, la del rentacaps, la dels llibres. Ara som una tribu que prepara el casament d’una d’elles –avui per a tu, demà per a mi–. Envoltem-la, agombolem-la, pentinem-la. “Has de venir a la tarda, et posaré coloret, així no pots anar, així no, de cap manera, et faran fotos i amb els cabells que t’hem deixat, tan bé...”
Marxo cap a la guerra i a la caixa, totes, amb les bates d’uniforme, em diuen adeu i em recorden que a la tarda hi puc tornar, si vull “coloret”. Posades en bateria em diuen adeu. “Estàs molt guapa!”, em diu una d’elles. Li faig un petó. Potser aquesta frase, avui, no me la dirà ningú del meu “cercle” íntim, ningú de casa, només ella. Ric, agraïda, com si me’n donés de menys.
