Quan parlem de populisme (solucions senzilles a problemes complexos, fake news, polarització...) sempre ens referim a la dreta. Però el populisme de l’esquerra –el nostre– no el volem veure mai, perquè ja se sap que els populistes, com els bruts, els idiotes, els equivocats, sempre són els altres.
Hi ha populisme voluntari i populisme involuntari. Hi ha populisme benintencionat i populisme malintencionat. Dir que algú de dretes és “feixista” ja és populista, de la mateixa manera que ho és dir que algú d’esquerres és “comunista”. Els de dretes fan populisme amb la immigració (“Ens volen prendre la feina i volen que adquirim els seus costums”) i els d’esquerres amb el masclisme (“Quan veig una agressió m’avergonyeixo de ser home, perquè tots som culpables”). Els de dretes no volen controls d’alcoholèmia (“¿Me va usted a decir las copas que me tengo que tomar?”) i els d’esquerres prohibirien l’alcohol (“Cal que les etiquetes de les ampolles de vi avisin que et pots morir si beus”). Per ridiculitzar qualsevol opinió senzilla dels de dretes, els anomenem “cunyats”. Per ridiculitzar qualsevol opinió senzilla dels d’esquerres els anomenem “quissoflauta”. Escriure això ja és polaritzar, perquè hi ha gent i gent de dretes i gent i gent d’esquerres.
En públic parlem sempre del populisme de la dreta. El lamentem. I del populisme de l’esquerra, en canvi, en parlem en privat. “Jo això no ho diré en veu alta perquè em mataran a Twitter, però...” Quantes vegades hem sentit aquest inici de frase en un sopar? La dreta fa bromes gruixudes mentre l’esquerra està autopunint-se per totes les culpes i errors des de l’home de Neandertal (vull dir, “la persona” de Neandertal). Guanyen els cunyats perquè és millor suportar un cunyat groller que suportar un tiet ofès.
