Guanyar és això, no?

Deu dies abans de llançar el primer número de l'ARA un conegudíssim periodista em va dir que el director del seu diari li assegurava que no sortiríem: "Ho sap de molt bona font". M'ho deia a la porta de l'ARA -que ja bullia de gent-, i en plena campanya de presentació per tot el país per explicar que si naixia un nou món havia de néixer un nou diari...

Afortunadament, el director en qüestió no ha resultat ser Nostradamus; de fet, dos mesos més tard, amb el diari ja al quiosc, continuava dient que tancaríem al març... Però també és clar que si ho deia, i si a tanta gent li semblava una bogeria llançar un diari en plena tempesta sectorial i global, és perquè no era tan fàcil com ens imaginàvem. Per això, com explica sempre en Carles Capdevila, diem en broma que aquells dies el món estava dividit entre els que pensaven que no arribaríem a sortir i els que creien que tancaríem al cap de pocs mesos.

Què ha fet que al final l'ARA existeixi, que el diari que no havia de sortir sigui líder en digital i en xarxes socials, vengui quasi el doble del previst en paper, tingui una estabilitat accionarial envejable i mantingui avui, amb més tempesta que mai, que complirà amb el seu pla de negoci?

Honestament, no crec que sigui l'habilitat dels que el vam impulsar: abans havíem impulsat altres coses i algunes havien anat bé i altres no. Tampoc és el suport institucional, que agraïm moltíssim però que és el que és: tenim l'honor de ser el diari menys subvencionat de Catalunya, a llarga distància del següent. Ni tampoc els recursos que hi hem abocat els accionistes, que hem cregut sempre en l'austeritat del projecte perquè sabem que és la base de la seva independència i solidesa.

Crec que la clau de l'èxit de l'ARA ha estat néixer en aquest moment, en el moment en què més preguntes ens fem, quan més respostes necessitem. I néixer en aquest país, en una Catalunya que té una necessitat imperiosa de reinventar-se, en una societat que té en el seu ADN més profund afrontar els reptes en primera persona, tot i que ara portava un temps de vacances.

Només així s'explica tot el que ha passat aquests mesos: que periodistes i directius de primer nivell deixin les seves empreses per venir a aquesta aventura, que tanta gent jove estigui treballant tots aquests mesos tantíssimes hores diàries, que accionistes de procedència ideològica ben diversa que estaven còmodament posicionats en negocis consolidadíssims tinguin la valentia de posar-se en el punt de mira implicant-se en un projecte de resultat incert, i sobretot que els lectors, i especialment els subscriptors, s'hagin fet seu el repte de sortir a buscar el món que ve i hagin fet que els resultats siguin molt millors del previst. Tots plegats hem estat protagonistes d'aventures èpiques com la de fer arribar la Bernat Metge als instituts i escoles del país...

I aquesta espècie de conjunció astral, que ha fet que el director que deia que no ens en sortiríem no hagi encertat en les seves previsions, ens fa més evident l'altíssima responsabilitat que tenim, ens obliga a mirar molt més enllà, a tenir la màxima ambició. Som simplement al començament, al quilòmetre zero d'un projecte que tot just comença ara i que ho té quasi tot per fer. L'altre dia li explicava a una amiga que aquest primer any és com si haguéssim comprat un solar al centre de la ciutat -i que bé i quina feinada tenir aquest terreny en aquest lloc tan privilegiat- i hi haguéssim començat a fer uns fonaments. El segon any que avui comença ens toca construir l'edifici, fer-lo atractiu, còmode, espaiós, sòlid, de finestres grans i llum natural. Vigilant els detalls, fent-lo sorprenent cada dia i a la vegada extremadament útil i imprescindible. El segon any de l'ARA és l'any de l'edifici que ha d'aspirar a acollir la millor matèria grisa i el millor periodisme del país i si pot ser del món perquè, a partir del tercer any, a partir del 2013, en aquest edifici hi passin el màxim de coses per contribuir a fer d'aquest món, d'aquesta crisi profunda, una oportunitat per reinventar-nos; i d'aquest país que vol néixer, un projecte vibrant que ens impulsi cap a un futur de plenitud.

Aquest és el sentit de tot plegat. Guanyar era això, no?