Qui està guanyant la guerra comercial?

La guerra comercial entre els Estats Units i la Xina va començar el 2018 i mai no ha acabat oficialment. Aleshores, quin bàndol l’ha estat guanyant? Investigacions recents ofereixen una resposta inequívoca: cap dels dos. Els aranzels nord-americans sobre béns xinesos van provocar un augment dels preus d’importació als EUA dels tipus de productes afectats, i els aranzels de represàlia de la Xina sobre els béns nord-americans van acabar perjudicant els importadors xinesos. El comerç bilateral entre els dos països s’ha enfonsat. I com que els EUA i la Xina són les dues economies més grans del món, molts consideren el que està passant com un presagi de la fi de la globalització.

No obstant, l’argument de la desglobalització ignora quina és la realitat de molts països observadors. En un article recent que investiga els efectes de la guerra comercial en aquests països, els meus coautors i jo hem arribat a una conclusió inesperada: molts d’aquests països observadors -no tots- s’han beneficiat de la guerra comercial amb un augment de les exportacions.

Era d’esperar que les exportacions de tercers països (Mèxic, Vietnam, Malàisia, etc.) substituïssin les exportacions xineses als EUA. Però el que sorprèn és que aquests països han augmentat les seves exportacions no només als EUA sinó també a la resta del món. De fet, el comerç mundial dels productes afectats per la guerra comercial sembla haver augmentat un 3% en relació amb el comerç mundial dels productes no subjectes als aranzels. Això vol dir que la guerra comercial no només ha portat a la reassignació de les exportacions de tercers països als EUA (o la Xina); també ha donat lloc a la creació de comerç net.

Què ho explica? Una explicació potencial és que alguns països observadors han vist la guerra comercial com una oportunitat per augmentar la seva presència als mercats mundials. Invertint en capacitat comercial addicional o mobilitzant tota la capacitat existent, podien augmentar les seves exportacions sense augmentar els seus preus.

Una altra explicació és que a mesura que els països observadors han començat a exportar més als EUA o la Xina, els seus costos unitaris de producció han disminuït, perquè les economies d’escala els han permès tenir més oferta a preus més baixos. D’acord amb aquestes explicacions, el nostre article evidencia que els països que han augmentat més les exportacions mundials són aquells en què els preus d’exportació estan disminuint.

Tot i que l’efecte net de la guerra comercial en l’economia mundial ha estat un augment del comerç, hi ha hagut una enorme variació entre països. Alguns països han augmentat significativament les seves exportacions; alguns han augmentat les seves exportacions als EUA a costa de les seves exportacions a altres llocs (han redistribuït el comerç); i alguns països simplement han perdut exportacions venent menys als EUA i a la resta del món. Què explica aquestes diferències i què haurien pogut fer els països per garantir-se guanys més grans de la guerra comercial?

De nou, les respostes són una mica sorprenents. El factor més important que podria explicar les diferents experiències dels països són els patrons d’especialització anteriors a la guerra comercial. Països com Malàisia i el Vietnam, per exemple, han tingut la sort de produir un tipus de productes molt afectats, com la maquinària. No obstant això, els patrons d’especialització semblen haver importat poc, a jutjar per qui són els grans guanyadors en exportacions de la guerra comercial: Sud-àfrica, Turquia, Egipte, Romania, Mèxic, Singapur, els Països Baixos, Bèlgica, Hongria, Polònia, Eslovàquia i la República Txeca.

El que importa, en canvi, són dues característiques clau del país: la participació en acords comercials profunds (definits com a règims que cobreixen no només els aranzels sinó també altres mesures de protecció transfronterera), i la inversió estrangera directa acumulada. Els països que tenien un alt grau preexistent d’integració comercial internacional se n’han beneficiat més. Els acords comercials tendeixen a reduir els costos fixos d’expansió als mercats estrangers, i els acords existents poden haver compensat en part la incertesa generada per la guerra comercial. De la mateixa manera, una inversió estrangera directa acumulada més alta és un indicador fiable de més vincles socials, polítics i econòmics amb els mercats estrangers.

Els efectes de la cadena de subministrament també poden haver tingut un paper important. Els analistes de l’Institut Peterson d’Economia Internacional van predir el 2016 que els aranzels nord-americans “activarien una cadena de canvis de producció”.

Si una empresa decidís traslladar la producció d’un producte objecte dels aranzels xinesos a un tercer país, això requeriria una remodelació d’altres activitats al tercer país, i afectaria alhora diversos països. El patró exacte d’aquestes respostes hauria estat difícil de predir, donada la complexitat de les cadenes de subministrament modernes. Però el grau d’integració internacional d’un país sembla haver estat un factor decisiu en les decisions de deslocalització d’una empresa.

Tornant a la nostra pregunta inicial, doncs, els grans guanyadors de la guerra comercial sembla que són els països observadors amb profunds vincles internacionals. Des de la perspectiva dels EUA, la guerra comercial no ha portat a la reorientació anunciada de l’activitat econòmica, almenys en el curt o mitjà termini. Les importacions xineses als EUA han estat simplement substituïdes per importacions d’altres països.

Des de la perspectiva dels països observadors, la guerra comercial, irònicament, ha demostrat la importància de la integració comercial. Afortunadament, la guerra comercial sino-americana no significa el final de la globalització. Més aviat pot marcar l’inici d’un nou sistema comercial mundial que ja no té els EUA ni la Xina al centre.

Copyright Project Syndicate