Guanyadors i perdedors de la setmana
Durant els anys de la seva presidència, Obama va lamentar-se que la vida política s’hagués convertit en una mena de competició esportiva diària de la qual, al final de la jornada, els periodistes comptaven qui havia fet més punts i en proclamaven un guanyador, perquè el cicle de 24 hores de notícies necessitava l’efecte dramàtic de guanyadors i de perdedors. I així cada dia.
D’acord amb aquesta desolada visió, els partits d’aquesta setmana han estat emocionants: Pedro Sánchez va guanyar la votació per la mínima, Esquerra va apujar el preu del seu vot, Bildu va guanyar punts com a soci fiable, la ministra de Defensa va salvar la cartera després d’un discurs que resumeix descarnadament el que fa l’Estat amb els adversaris polítics, el president Aragonès va portar la iniciativa congelant la taula de diàleg i l’independentisme ha tornat a apuntar-se una victòria en la batalla pel relat internacional (Espanya no escolta però ens espia), de nou en el paper de víctima que ha estat protagonitzant des de finals de 2017.
Però aquesta setmana tan moguda no la podem ventilar amb un marcador i passa que t’he vist. Hi ha drets fonamentals en joc. Hem de saber qui li ha aixecat la camisa a qui, si són espies i aprenents d’espies els que han infectat desenes de mòbils pel seu compte, què sabia el govern espanyol del que feia l’Estat i qui se’n va aprofitar políticament. I això ha de tenir conseqüències.
Mentrestant, a Catalunya, Pere Aragonès sap que la taula de diàleg ja era a la nevera, posada per qui sustenta amb desgana la paella pel mànec, que és la Moncloa, i l’independentisme ha de ser conscient que ha hagut de ser altra vegada un error de l’Estat el que li ha posat en safata un moviment de reacció. No són aquests exactament els partits que voldríem guanyar els ciutadans.
