Guanyadors i perdedors de la inflació
Totes les notícies econòmiques de dimecres s’han focalitzat en l’IPC (índex de preus al consum) avançat del mes de març, amb un 9,8% de creixement interanual i un 3,0% de creixement intermensual. Dues pèssimes notícies que obliguen a reflexionar sobre què pot passar. Si hi ha una incertesa econòmica important, perquè afecta a tothom i perquè és de molt impacte, és la inflació. Com ha dit aquest diari, és la dada més alta interanual des del novembre de 1984 i la més alta intermensual des del juliol de 1977. Poca broma! Els anys setanta i vuitanta van ser d’inflacions altes, i durant els anys més complicats van ser creixents –s’acceleraven!–. Hem tornat, de sobte, a aquells moments.
Hi ha tornat més l’economia espanyola que la d’altres països de l’àrea euro. Depèn del punt de partida (la recuperació espanyola ha estat menor i més lenta del que s’esperava), del nivell de fiscalitat sobre els productes energètics (més baix a Espanya) i, en el cas elèctric, de la mena de tarifes dominant (més exposada a l’impacte de les subhastes diàries d’electricitat) i de la productivitat global (més baixa a Espanya que a la zona euro). Això fa pensar que l’impacte encara podria ser transitori, però, no ens enganyem, són xifres històricament altes. Potser la guerra d’Ucraïna acabarà ràpidament i el comerç mundial de productes energètics es normalitzarà, però és una hipòtesi molt optimista, com ho és pensar que la demanda europea de gas i petroli russos es pugui reduir dràsticament en poc temps. És una inflació que ha vingut per quedar-se una temporada. Només es podrà considerar parcialment transitòria si la inflació subjacent (sense energia ni alimentació) baixa cap al 2%, o menys. Costa de creure que això passi ràpidament.
Qui hi surt guanyant en un episodi inflacionari? Indiscutiblement, aquells que venen el producte o servei que s’encareix respecte als altres, en aquest cas gas i petroli i, per extensió (i com a efecte de les subhastes elèctriques), els productors de béns substitutius (altres fonts d’energia). No podem corregir el cost de l’energia importada. Sí que podem fiscalitzar millor els “beneficis caiguts del cel”.
S’empobreixen tots els consumidors d’aquesta mena de productes. L’essencial d’aquest balanç és impossible de corregir a curt termini. Qui abans ho faci, abans s’alliberarà del peatge de l’energia cara i de dependències perilloses. Qui no ho faci perdrà productivitat i competitivitat. En les crisis del petroli dels anys 1973-1974 i 1979-1981, els preus van acabar baixant. Des del màxim de 1981 van baixar durant cinc anys, fins al 1986. Van ser crucials l’hivern temperat de 1986, que va enfonsar la demanda de petroli, i la progressiva reducció del consum de petroli per unitat de PIB per part de les economies més industrialitzades. El primer factor va ser aleatori. El segon va ser d’efecte més lent però més permanent.
En termes actuals, el cop de sort pot ser el final de la guerra o que el proper hivern sigui més temperat. En canvi, l’efecte de reducció del consum pren temps. Aleshores van ser més de deu anys. No ens podem permetre esperar tant. Hem d’invertir en activitats que consumeixin menys energia i hem d’augmentar la capacitat productiva d’energies renovables, que ens alliberin de l’excessiva dependència exterior i que ens ajudin a transitar a una economia amb menys emissions de CO2.
En les èpoques inflacionàries hi surten guanyant tots els que estan endeutats, atès que la inflació els rebaixa el valor real del seu endeutament. També guanyen els que produeixen béns i serveis que poden apujar els seus preus. Perden, en canvi, els qui tenen ingressos fixats en termes nominals (monetaris), com solen ser rendistes i jubilats. Podria ser que esdevinguéssim un país que no produeix ni béns ni serveis que es puguin vendre més cars i que fóssim una societat majoritàriament de rendistes i jubilats. Els dos fenòmens poden ser certs. Hem vist que el turisme és molt poruc. Vol màxima seguretat. Si no s’ofereix, perd l’atractiu. El diner, en general, vol seguretat i l’expectativa d’inflació l’espanta. Aquí serà important què passi amb l’euro. Si s’aprecia, els rendistes i jubilats gaudiran de l’avantatge d’una divisa forta. Però si es deprecia passarà exactament al revés: patiran el desavantatge d’una divisa feble.
No sent un país productor de gas ni de petroli i no sent un país que vulgui produir energies renovables –per l’impacte sobre els nostres paisatges–, ens podem trobar en el pitjor dels mons possibles: màxima vulnerabilitat i màxim impacte negatiu. Doblement perdedors. I això sense parlar de l’impacte socialment dissolvent de la inflació, que fractura societats i trenca solidaritats. Pensem-hi.