“Aquesta mena de violència no té cabuda als Estats Units” deia el president Joe Biden després del tiroteig que hi va haver al míting de Donald Trump, en què una bala li va fregar l’orella. Si algú diu “aquesta mena de violència” vol dir que hi ha altres tipus de violència que sí que hi tenen cabuda? La resposta és evident, i més en el cas dels EUA, que en bona part es caracteritza per la seva violència, exercida dins i fora, encara que molts dels seus habitants hi estiguin en contra. Però en realitat no hi ha cap país al món lliure de violència. Ni lliure d’hipocresia. Donald Trump ha cridat a la violència contra la democràcia, contra les dones, contra els immigrants i la violència crida la violència, però correm-hi tots a posar-nos les mans al cap i a enviar mostres de solidaritat a un extremista declarat. No cal recordar que el presumpte autor dels trets era un noi que va agafar una arma legal del seu pare, que va comprar les bales a una botiga com qui compra unes piles, i que viu en un país on es justifica l’armament com a defensa, però s’acaba utilitzant per a l’atac perquè, naturalment, cadascú té dret a defensar-se de qui cregui, siguin nens, adolescents, homosexuals, negres, o gent que menjava una hamburguesa en un restaurant.
L’esperpent de carrincloneria testosterònica que s’ha viscut amb la victòria espanyola a l’Eurocopa, a part de molta vergonya aliena, també ha generat violència. S’ha exercit durant les celebracions, destrossant mobiliari urbà i amb unes proclames d’extrema dreta que aprofundeixen en la ignorància i la maldat del personal. Destrossar el mobiliari urbà pot ser vandalisme o terrorisme segons el jutge de torn, i socialment pot estar més ben vist o més mal vist quan és la celebració el que se te n’ha anat de les mans (em costa molt d’entendre que la felicitat et porti a destrossar coses) o quan és una manifestació de protesta, sigui anticapitalista o sobiranista, posem per cas. Perquè el silenci eixordador dels defensors dels contenidors durant aquestes celebracions també ha sigut molt violent. Jo no soc partidària de les destrosses, ni públiques ni privades, perquè sempre hi ha algú que les ha de recollir, però tampoc puc entendre que es protegeixi abans un contenidor que una persona que pateix una injustícia. Tornem a la selecció exemplar i a la violència que genera magnificar uns nois que xuten una pilota amb gràcia, com si això els fes millors que els que cuiden la gent gran, les que netegen, fan de metges o de comerciants, i viuen dignament en un país on tenen tot el dret a viure, de la mateixa manera que els futbolistes d’aquí poden anar a viure al Qatar, al Japó o on els surti de les botes.
Però la violència més dolorosa és la que enmig de tot aquest soroll continua silenciant el terrorisme masclista. Menyspreant-lo. Perquè mentre el futbol masculí i Trump ocupaven tot l’espai, en menys de 24 hores eren assassinades dues dones a Catalunya a mans de dos homes i ningú va dedicar-hi més que un titular. Com si aquesta violència no fos la pandèmia que ens dessagna, com si ja estigués assumida amb naturalitat i resignació. Des que ha començat aquest 2024, cada tres dies hi ha hagut un feminicidi a l’estat espanyol. A Catalunya ja han estat assassinades 13 dones. Però el tema cansa.
No ens és aliè que un jove agafi una arma. No ens estranya que un home mati una dona. No ens sorprèn que una victòria se celebri amb racisme. O potser sí. Però hem abandonat la possibilitat d’un món més lliure i menys violent.
