Hi ha activitats humanes en què totes dues parts poden guanyar. La guerra no n’és una. O Ucraïna guanya la guerra o la guanya Rússia. L’exministre d’Afers Exteriors d’Ucraïna Dmitró Kuleba diu sense embuts que, si no canvia la trajectòria actual, “Ucraïna perdrà aquesta guerra”.
Que quedi clar: això encara es pot impedir. Suposem que les aproximadament quatre cinquenes parts del territori ucraïnès encara controlat per Kíiv reben d’Occident uns compromisos d’ajuda militar prou ferms per dissuadir Rússia de nous avenços, i també per garantir inversions a gran escala en la reconstrucció econòmica, animar els ucraïnesos a tornar de l’estranger i reconstruir el seu país i possibilitar unes polítiques i reformes estables i proeuropees. Al cap de cinc anys el país s’incorporaria a la UE, i després, sota una nova administració nord-americana, començaria el procés d’incorporació a l’OTAN. La major part d’Ucraïna esdevindria un país sobirà, independent i lliure, fermament ancorat a Occident.
La pèrdua d’una gran quantitat de territori, el patiment de com a mínim 3,5 milions d’ucraïnesos que viuen sota l’ocupació russa i el nombre de morts, mutilats i traumatitzats serien un preu terrible. No seria la victòria total que els ucraïnesos esperaven i mereixen; però tot i així seria una victòria per a Ucraïna i una derrota històrica per a Rússia. La majoria d’ucraïnesos podrien arribar a veure-ho des d’aquest punt de vista. En una enquesta que l’Institut Internacional de Sociologia de Kíiv (KIIS) m’ha enviat abans de fer-la pública, es pregunta als ucraïnesos si, per posar fi a la guerra, acceptarien (encara que amb reticències) una reconstrucció econòmica acompanyada de la pertinença del territori actual a la UE i l’OTAN. En només sis mesos la proporció que contesta que sí ha pujat del 47% al 64%.
Ara bé, si es vol arribar a aquest desenllaç amb Donald Trump a la Casa Blanca, cal una coalició europea de països que estiguin disposats a assumir uns compromisos en matèria de seguretat d’un abast i una audàcia mai vistos fins ara. Cada vegada hi ha més dirigents de la UE que en són conscients, però la política democràtica de la majoria d’aquests països està molt lluny d’autoritzar-los a avançar en aquest sentit. Per mirar de convèncer els europeus perquè donin suport a les mesures ara necessàries, però també per entendre les conseqüències que se’n derivarien si –com sembla força probable– aquestes mesures no es prenen a temps, la pregunta que ens hem de fer és: i si Rússia guanya?
Si Rússia guanya, hauríem d’esperar, des d’un punt de vista realista, una sèrie de conseqüències per a Ucraïna, Europa, els Estats Units i la pau mundial: Ucraïna seria derrotada i acabaria dividida, desmoralitzada i despoblada; no hi entrarien diners per reconstruir el país, sinó que hi hauria una altra onada d’emigració. La política esdevindria rancorosa, amb una forta tendència antioccidental. Sorgirien noves possibilitats de desinformació i desestabilització política a càrrec dels russos. S’aturarien les reformes i, per tant, també els avenços per a l’adhesió a la UE.
Europa en el seu conjunt viuria una escalada en la guerra híbrida que Rússia ja li està fent, tot i que encara els passa desapercebuda a la majoria d’europeus occidentals, que alegrement es dediquen a les compres nadalenques. No hi ha setmana sense cap incident: un destructor rus dispara una bengala contra un helicòpter militar alemany; es produeixen explosions de paquets de DHL, sabotatges als ferrocarrils francesos i un incendi intencionat en una empresa de propietat ucraïnesa a l’est de Londres, i es tallen uns cables submarins al mar Bàltic; a més, un important fabricant d’armes alemany rep amenaces creïbles de mort. No tots els incidents es poden atribuir amb claredat a Moscou, però molts sí.
Una guerra híbrida d’ampli espectre inclou interferències electorals. A Geòrgia les eleccions van ser manipulades. A Moldàvia, Rússia va comprar directament al voltant del 9% dels vots. A Romania es repetirà la primera volta dels comicis presidencials perquè un tribunal ha sentenciat que s’han vulnerat greument les normes de la campanya electoral a TikTok. “Bah, això passa a l’Europa de l’Est!”, exclama el satisfet ciutadà de Madrid, Roma o Düsseldorf que fa les compres nadalenques. Però el cap del servei de seguretat nacional d’Alemanya ja va advertir fa poc que Rússia intentarà interferir en les eleccions generals alemanyes del pròxim febrer, que no són pas de poca importància per al futur d’Europa.
Aquesta setmana, tot i el recent assassinat per part d’Ucraïna del general que dirigia les forces de defensa química i biològica, hem tornat a veure un Vladímir Putin molt segur de si mateix a la seva habitual roda de premsa maratoniana de finals d’any, que inclou preguntes de la ciutadania. Ara Rússia té una economia de guerra que depèn de la producció militar per mantenir el creixement, i és una dictadura caracteritzada per la confrontació amb Occident. Seria d’allò més ingenu esperar que, gràcies a la diplomàcia, s’arribarà a un moment màgic en què la Rússia de Putin de sobte estarà satisfeta amb una sortida per a Ucraïna i tornarà a la normalitat del temps de pau. Quan els planificadors de l’OTAN diuen que hauríem d’estar preparats per a una possible agressió russa contra el territori de l’OTAN abans del 2029, no ens expliquen només contes de por perquè apugem els pressupostos militars.
Els votants nord-americans de Trump i el seu MAGA (Make America great again) potser diran: “I a nosaltres què ens importa tot això? Els europeus us heu de cuidar tots sols! A nosaltres el que ens ha de preocupar és la Xina”. Però Rússia col·labora ara més que mai amb la Xina, Corea del Nord i l’Iran. Per molt que Putin hagi rebut una ordre de detenció del Tribunal Penal Internacional, encara viatja per mig món, on és benvingut. Ell mateix parla d’una nova “majoria mundial” i de "la formació d’un ordre mundial totalment nou". En aquest nou ordre la guerra i la conquesta de territoris són instruments polítics del tot acceptables, units a l’enverinament, el sabotatge, la desinformació i les ingerències electorals. La victòria de Rússia incitarà la Xina a redoblar les pressions sobre Taiwan i alhora animarà Corea del Nord a continuar burxant Corea del Sud.
I això ens porta a la conseqüència més greu de totes: la proliferació nuclear. Recordem que el 1994 Ucraïna va renunciar voluntàriament a les seves armes nuclears a canvi de garanties de seguretat per part dels EUA, el Regne Unit i Rússia, i vet aquí que després es va veure atacada per una de les potències que li havien promès seguretat. Segons l’última enquesta del KIIS, el 73% dels ucraïnesos estan a favor que Ucraïna recuperi les armes nuclears. Cal destacar que el 46% afirmen que hi continuarien estant a favor encara que Occident els imposés sancions i suspengués les ajudes. En efecte, això és el que els ucraïnesos estan dient a Occident: “Doncs si vosaltres no ens defenseu, ho farem nosaltres mateixos, coll...!”. És el que m’han dit diverses vegades en les meves últimes visites a Ucraïna: “O OTAN o armes nuclears!” Però ara la qüestió no és només Ucraïna. Els països vulnerables de tot el món –tenint en compte també el que passa al Pròxim Orient– arribaran a la mateixa conclusió. Com més països –i potser actors no estatals– adquireixin armes nuclears, més segur és que les utilitzin algun dia.
De cara a les eleccions alemanyes, el canceller, Olaf Scholz, ha intentat explotar, d’una manera impúdica i vergonyosa, la por a la guerra nuclear per obtenir rèdits electorals per damunt del seu principal rival, el cristianodemòcrata Friedrich Merz. En el fons, però, la contenció d’Occident per por a una escalada nuclear russa a Ucraïna, personificada per Scholz i explotada hàbilment per Putin, ha tingut unes conseqüències que precisament alimenten les probabilitats de proliferació nuclear i, per tant, el risc a llarg termini d’una guerra nuclear.
La conclusió salta a la vista i resulta tristament familiar. La reticència de les democràcies europees a pagar ara un preu alt vol dir que el món pagarà en el futur un preu encara més alt.
