Guanya l'amor

Encara no entenc per què hem de caminar amb mascareta pel carrer però si correm vestits d’esport o si seiem a la terrassa d’un bar amb més gent al costat estàtica ens la podem treure. No és que a la meva edat el meu propòsit sigui entendre res però a vegades em desperto amb alguna curiositat. Ho deixo estar de seguida. Eva també va tenir curiositat i mira, la culpa. No surt a compte. Per això no em pregunto de què coi parlen en unes negociacions eternes per formar govern ni com hem arribat a aquest punt tan poc escocès. Tampoc no em demano com és que l’Audiència de Barcelona rebutja investigar els caps de la policia espanyola perquè, segons conclouen, no hi ha indicis que donessin ordres de pegar a ningú. Els agents, doncs, van anar per lliure. Ja no hi ha disciplina, ni obediència ni ordre ni res. Quina llàstima de món que aquí tothom fa el que li sembla. Ja no et pots refiar ni de la policia. Només de les seves porres. Per no parlar del jovent, que surt de nit quan el deixen sortir de nit. I la gent morint-se de covid per culpa dels joves irresponsables. Els adults donem tants bon exemples i aportem uns valors tan modèlics que sembla mentida com es desvien aquestes generacions. Si ens hem de contagiar, que sigui treballant, no de gresca. L’alegria ja s’ha vist que no es contagia, només s’enveja. Jo ja no em trec la mascareta ni per dormir. 

A Alemanya, uns sacerdots indisciplinats han decidit que tampoc compleixen les ordres i desobeeixen el Vaticà beneint parelles homosexuals creients. Vull dir que no van pel món beneint homosexuals que no ho han demanat. S’ha de puntualitzar perquè amb l’Església no se sap mai. No sempre demana permís. El Vaticà prohibeix casar persones del mateix sexe i també beneir-les, que és l’alternativa que han trobat més de dos mil membres de l’Església catòlica d’Alemanya i d’Àustria. Els sacerdots díscols s’han unit sota una iniciativa que han titulat Liebe Gewinnt, que vol dir l'amor guanya. A mi les religions em queden més lluny que a Errejón els presos polítics catalans però aquest lema el trobo particularment necessari. No per ara. Per sempre i en general. Perquè l’amor guanya moltes vegades i no cal subscriure’s a un curs de cursileria accelerat de xarxes per afirmar-ho. Només cal estimar. Jo no crec que ningú hagi de ser beneït per algú altre però crec que hi ha persones que necessiten legítimament ser acceptades en un món que és ple de contenidors de rebuig. Ens passem la vida desitjant que ens estimin i aprenent a estimar. Quan l’amor guanya, la vida és un lloc més habitable. Els sacerdots fan evident la contradicció que hi ha entre el missatge que difonen i les categories que atorguen a les persones per ser com són. Aquest exercici es podria fer extensiu a tantes institucions, a tants col·lectius, a tantes persones individuals, que no entenc per què dediquem molt més temps a renegar de les al·lèrgies de la primavera. No m’ho pregunto. Que m’enredo. 

El 12 de maig ha estat el Dia Internacional de les Infermeres. Han estat, són i sempre seran personal essencial. No ens calia una pandèmia per reconèixer-les com a columnes de la nostra salut pública. Però no els han apujat el sou ni les han condecorat amb medalles que els farien molt pesants les bates. La millora del sou les alleugeriria, això sí. Però les infermeres no ens peguen i es veu que les cures no tenen aquest tipus de recompensa. Encara que hi guanyi tothom i la seva feina surti en els discursos convenients. Sigui com sigui, en les cures i en cuidar-nos, guanya l’amor. Una victòria imprescindible i útil.

Natza Farré és periodista