Després de la sentència del TJUE, Puigdemont, Comín, Ponsatí i Puig se senten molt més segurs que no seran extradits a Espanya per més euroordres que cursi el jutge Llarena, i la raó principal (no pas l’única, però principal) és aquesta expressió que a partir d’avui ressonarà especialment entre les parets del Tribunal Suprem a Madrid: “Grup objectivament identificable”.
Va ser amb aquesta etiqueta que el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de les Nacions Unides es va referir a la posició dels polítics independentistes catalans encausats a Espanya, és a dir, com a un grup que és perseguit per raó de la seva ideologia independentista.
Amb aquesta afirmació a la mà, no cal que Bèlgica intenti demostrar que Espanya és com Polònia o Hongria (que no ho és). En té prou de recordar que l’existència d’un grup que no té respectat el principi d’un judici just per raó de la seva ideologia és, en ella mateixa, una deficiència sistèmica del sistema judicial espanyol.
És important insistir en aquest punt: el dictamen que en el seu dia va elaborar el grup de treball de l’ONU no només és un supòsit teòric on els defensors dels exiliats poden agafar-se, sinó que ja serveix per acreditar l’existència a Espanya d’un grup objectivament identificable.
Naturalment, estem parlant de dret, que és una matèria summament interpretable, i estem parlant de la gran batalla judicial internacional que l’estat espanyol està lliurant al cor de la UE amb totes les armes. Per això, el final d’aquesta batalla no està escrit. Per exemple, una cosa és que Llarena no aconsegueixi extradir els exiliats i una altra que aquests puguin tornar a Catalunya sense risc de ser molestats. Però els advocats dels exiliats a Brussel·les afirmen que els tribunals belgues se sentiran reivindicats en les posicions que han estat mantenint fins ara si ve una altra euroordre.
