Groucho Marx i l'operació Catalunya

Groucho Marx quan va protagonitzar la pel·lícula Una nit a Casablanca.
10/04/2025
Advocat i exconseller de Justícia
3 min
5
Regala aquest article

"A qui es creurà vostè, a mi o als seus propis ulls?" Aquesta cèlebre frase de Groucho Marx a la pel·lícula Sopa de ganso resumeix molt bé l’esperpent de les compareixences a la comissió del Congrés dels Diputats sobre l'operació Catalunya. El festival de negacions, oblits selectius i cinisme de manual que han protagonitzat figures com Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, María Dolores de Cospedal o Alícia Sánchez-Camacho és el modus operandi de qui se sent impune i protegit per les estructures de l’Estat.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Cospedal i Sánchez-Camacho van negar davant la comissió qualsevol implicació o coneixement d’operacions brutes contra l’independentisme català tot i que a primera hora del matí s’havien fet públiques noves gravacions que les desmentien amb una nitidesa meridiana, fetes per l’excomissari José Manuel Villarejo, que sempre hi és quan es tracta de posar la banda sonora a les clavegueres de l’Estat. Tot i negar-ne la veracitat, a les converses es revelen estratègies de guerra bruta, l’ús partidista de diners públics i l’abús de poder de les institucions sense cap mena de pudor.

En el cas de Rajoy i Fernández Díaz, la línia de defensa ha estat la desmemòria i l’arrogància. Tots dos, amb aquell posat de no haver trencat mai un plat, es feien els sorpresos davant de preguntes sobre accions que ells mateixos haurien ordenat o autoritzat. Fernández Díaz, ministre de l’Interior en l’època dels fets, va afirmar que no recordava les reunions i els informes. Rajoy, per la seva banda, va reiterar que no va donar mai instruccions per atacar adversaris polítics i que si es van cometre irregularitats, ell no en sabia res. Aquest és el cas, per exemple, del paper del president espanyol per enfonsar la Banca Privada d’Andorra, tal com revelen els àudios publicats per RAC1 aquesta setmana.  

Però, com sempre, la fonoteca infinita de Villarejo, concebuda com un escut per defensar-se i com una forma de xantatge per atacar, ajuda a posar llum a la foscor. Les seves gravacions, que van apareixent amb comptagotes, han exposat les misèries d’un Estat capaç d'utilitzar la policia patriòtica, el CNI i els mitjans de comunicació afins per fabricar delictes, destruir reputacions i falsejar proves, tot en nom de la unitat d’Espanya.

Però el més greu no és només el que es va fer, sinó la impunitat amb què s’actua. L’article 3.2 de la llei orgànica 5/1984 estableix clarament que si un compareixent menteix i se’n deriven indicis de criminalitat, la comissió ha de posar-ho en coneixement del Ministeri Fiscal. I l’article 502 del Codi Penal castiga com a delicte amb fins a un any de presó els qui falsegin la veritat en seu parlamentària. Però ja hem vist moltes vegades que mentir surt gratis. No només no es castiga, sinó que forma part del guió. Alguns grups parlamentaris ja han demanat que es remetin les declaracions a la Fiscalia, però la història ens ensenya que aquestes iniciatives acaben sempre en paper mullat.

El que sí que funciona a la perfecció és el manual no escrit que José Antonio Sáenz de Santamaría, exdirector de la Guàrdia Civil, va resumir l’any 1995 durant els judicis dels GAL: "Hi ha coses que no es fan; si es fan, no s’expliquen, i si es confirmen, es desmenteixen". Aquesta doctrina és la que segueixen al peu de la lletra els Rajoy, Fernández Díaz, Cospedal i companyia. També hi ha altres declinacions d’aquesta doctrina, com el famós "qui pugui fer, que faci" de José María Aznar, o la justificació de Rajoy per saltar-se les regles de l’estat de dret quan diu, sense immutar-se, que "vam fer el que havíem de fer".

La comissió parlamentària que ara està en marxa al Congrés es constitueix amb una dècada de retard, com a moneda de canvi per als partits independentistes catalans per les urgències aritmètiques del PSOE, i sense gaires esperances d’arribar a grans conclusions. El 2017, el Parlament de Catalunya ja va crear una comissió similar, en què el PSC es va abstenir de participar-hi, però les seves conclusions van quedar en un memorial de greuges sense recorregut jurídic. Llavors, les gravacions aparegudes del que fou director de l’Oficina Antifrau amb el ministre Fernández Díaz maquinant imputacions i explicant que “la Fiscalia t’ho afina” van fer molt soroll i res més. Tot plegat, la repetició d’un guió conegut: indignació inicial, promeses de regeneració i, finalment, silenci i oblit.

En definitiva, el relat de l’operació Catalunya no només és la crònica d’un abús de poder, sinó també la constatació que les estructures de l’Estat actuen amb total impunitat perquè està molt clar que amb les coses de menjar no hi juguen. L’única cosa segura és que, quan tot s’acabi, Mariano Rajoy s'encendrà un puro, com Groucho Marx.

stats