Gronxar-se en la impotència

1. Semblança. Chantal Maillard descrivia, dilluns passat a l’Escola Europea d’Humanitats, una cultura de l’equivalència, en la qual "tot el que ens uneix ens distingeix dels altres”. Una moral de la semblança que ens protegeix del diferent. “Tracta el semblant com a tu mateix” és el principi, però “¿Quin és el cercle en què m’incloc?”, “¿Fins on soc capaç d’ampliar els meus marcs de pertinència?” I deia: passar d’aquesta moral de la semblança a “una cultura del respecte, la comprensió, l’atenció i la cura és la gran utopia de la política”.

Una situació excepcional de crisi gairebé existencial com la que ha provocat la pandèmia sembla que hauria de ser una oportunitat per a una certa dignificació de la política. Un moment en què s’imposés la necessitat de remar cap als objectius prioritaris i generar vies de consens raonables. De moment, la gravetat de la situació no ha disminuït la lògica de confrontació intrínseca a la política en tant que lluita pel poder. No només això, sinó que les fronteres –els criteris de definició entre els semblants i els altres, ja sigui de classe, d’indentitat, de gènere, d’ideologia, de llengua, de raça, o del que es vulgui– són cada cop més marcades. En aquest escenari, la lluita descarnada –et trec i m’hi poso jo– està adquirint formes grotesques, com estem veient a Madrid i aquí amb la formació del nou Govern. 

2. Feblesa. Des de diferents punts de vista, hem sentit repetir un munt de vegades que Catalunya necessita un president fort amb un Govern consistent, capaç d’afrontar la crisi sanitària, econòmica i social que tenim al davant, d’evitar que ens instal·lem en un llarg estancament que només pot deteriorar el país. I tanmateix ja fa cinc setmanes que vam votar, i la sensació és que el més calent és a l’aigüera i que si hi ha govern serà sobre una muntanya de desconfiança i de ressentiments entre els socis. És cert que un govern de coalició no es fa en tres dies, però la situació requereix grandesa, que és el que es troba a faltar, amb els uns atrapats en la por de prendre la iniciativa sense contemplacions i els altres incapaços d’acceptar que ara els toca un paper discret després de tants anys de sentir-se amos del país i obsessionats amb no cedir quotes de poder i esprement la situació al màxim per debilitar el potencial president.

Dos fets reflecteixen l’absurd de l’espectacle. Pere Aragonès accepta de bon grat la petició de la CUP de comprometre's a un vot de confiança a mitja legislatura. És a dir, un president que ha de liderar una situació excepcional assumeix que d’aquí dos anys els seus socis decidiran si continua o no. Hi ha un Parlament que té entre les seves funcions el control de l’executiu i que pot vehicular una moció de censura si algun grup parlamentari ho creu convenient. ¿El president s’ha d’anticipar reconeixent, abans de començar, la precarietat i la desconfiança de la coalició amb la qual aspira a governar? Realment és insòlit.

Com també és insòlit que, més enllà del repartiment de carteres, el punt principal de discrepància entre els dos potencials socis, Esquerra i Junts, sigui la pretensió d’aquests que el Consell de la República tingui poder per tutelar el Govern a l'hora de definir l’estratègia cap a la independència. És a dir, que el govern de Catalunya s’ha de sotmetre a una organització formada per membres elegits per procediments gens clars, per vies de cooptació i captació des del món independentista, sota el control de Carles Puigdemont, que va encapçalar la llista que ha quedat tercera. Així es fa un Govern fort i eficient? Posar la primera autoritat del país, el president de la Generalitat, sota tutela: una peculiar idea de les institucions. La societat civil pot crear les associacions i les organitzacions que vulgui, per exemple el Consell de la República, però pretendre que tingui autoritat sobre el Govern, a part de fugir de qualsevol esquema institucional, és una manera de debilitar-lo des del seu naixement.

Amb aquestes ocurrències l’independentisme no fa més que amagar la realitat, és a dir, gronxar-se en la impotència.

Josep Ramoneda és filòsof