La grip espanyola
No en volem dir “la variant índia” per “no estigmatitzar els habitants de l'Índia”, que, repetim, no en tenen cap culpa, del fet que la nova mutació del covid provingui de les terres de la filla del Ganges, és a dir, les seves. Però, esclar, si no en volem dir “la variant índia”, tampoc no n’hem de dir, en conseqüència, “la variant britànica”, que estigmatitzaria els habitants de les terres de Victoria Beckam, és a dir, les seves. Tot i que fins ara sí que en dèiem “la variant britànica”, perquè sense la “variant índia” no ens semblava que la variant britànica estigmatitzés els britànics. ¿Aquí ens hi hauríem d’aturar? Per què ens sembla que “la variant índia” ofèn els indis i “la variant britànica” fins ara no ofenia els britànics? Misteri. Sovint veig com tot de gent critica i es burla del color de pell, tan blanc i sensible al sol, dels nòrdics, però que faria escarafalls si algú critiqués i fes broma d’altres pells del món. Ara, doncs, en diem “la variant alfa” i “la variant delta”, tot i que, per entendre’ns, de seguida aclarim que la variant alfa és la britànica i la variant delta és l'índia, de manera que estigmatitzem encara amb més força. A hores d'ara, cap grec s’ha queixat del fet que emprem l’alfabet de les terres de Zorba per parlar de les dues variants ara innombrables.
Considerar que si diem “la variant britànica” i “la variant índia” estigmatitzem britànics i indis és donar crèdit al fet que podria ser possible que algun britànic i algun indi se sentissin culpables pel fet que el virus hagi sorgit a casa seva. És tan boig com dir “una persona de color” per no dir el color que té aquesta persona, que és el negre, únic cas en què ens sembla que dir el color és de mal gust, perquè bé que el diem quan ens referim a un blanc. El pecat és en els ulls de qui mira. Som pecadors.
Empar Moliner és escriptora
