El cartell de Vox i els debats electorals
Potser ens hi estem acostumant, però no ho voldria. La paraula té un valor essencial per formar les generacions que llegeixen o que escolten. I en un moment històric com l'actual, en què els mitjans de comunicació les posen a l'abast de tothom, les paraules tenen encara molt més valor i més capacitat d'influir en les masses.
Durant aquests darrers dies ens hem trobat de nou davant una sèrie de debats, aquesta vegada entre els candidats a les eleccions autonòmiques de Madrid. Però les seves actuacions no s'han diferenciat gaire de les que ens han mostrat les pantalles dels televisors en debats semblants durant altres campanyes electorals.
Curiosament, són pocs els candidats que presenten el projecte o les aspiracions que defensaran si arriben al poder. Generalment es limiten a agredir verbalment els que consideren contrincants, i per tant aprofiten la seva oportunitat de fer ús de la paraula simplement per atacar els contraris.
En l'últim debat que vaig tenir la paciència d'escoltar, algun o alguna dels participants va mostrar una aversió tal per les idees i el pensament d'un altre dels contrincants, que no només les seves paraules, sinó també la seva expressió manifestaven un estat d'ànim semblant a l'odi o, si més no, al menyspreu.
Però no es tracta només dels debats, sinó fins i tot dels seus eslògans publicitaris, que poden arribar a ferir profundament una gran majoria de ciutadans. Suposo que es veu clarament que m'estic referint concretament al famós i discutit cartell de Vox, que comparava les despeses anuals que comporta per a l'administració un noi menor no acompanyat i la pensió mensual d'un jubilat o d'una jubilada.
Fomentar l'odi vers un grup ciutadà és deplorable, però molt més quan es generalitza sense conèixer-lo de ben a prop; en aquest cas, concretament, sense conèixer almenys alguns d'aquests menors, víctimes ells mateixos d'un sistema que els ha empès a situacions límit, de les quals sovint no saben sortir si no és delinquint per sobreviure.
Jo us ben asseguro que estar al costat d'alguns d'aquests nois, com d'altres col·lectius que en aquests moments "fan nosa", ajuda a fer que el propi cor s'obri a la misericòrdia i la comprensió, i mai a l'odi i la repulsa.
Si aquesta defensa, i la defensa d'estar al costat dels pobres i desvalguts, és ser d'esquerres –d'unes esquerres refusades com a enemics perillosos de la societat–, ho soc sens dubte i me'n sento orgullosa. Perquè mai podria dormir amb la pau amb què ho faig si no tingués la capacitat de comprendre situacions tan vulnerables com la d'aquests nois que, si creen problemes en la societat, és perquè ells n'han estat víctimes abans.
No m'estranya que cada vegada més joves es neguin a entrar en política després de sentir als debats públics el tracte despectiu dels "contrincants", els insults i els greuges, el costum de convertir els diàlegs en diatribes desafortunades que més que presentar programes es dediquen a insultar i agredir. Un deplorable exemple per al nostre jovent.
M. Victòria Molins és teresiana i escriptora