Hi ha greuge econòmic

Dintre d’un interessant debat que ha anat publicant l’ARA, Eva Granados, en un article del 13 d’agost (“Els canviants precedents del referèndum”), es refereix a la meva intervenció en un panel a la London School of Economics (LSE) el febrer del 2017. Allà vaig expressar acord amb la noció que, aproximadament ( roughly ), Catalunya contribueix per renda i rep per població. Ho vaig justificar amb un càlcul ràpid (de l’estil back-of-the-envelope ) basat en una població catalana del 15% sobre l’espanyola. Les últimes dades ja diuen que som el 16%, o sigui que, de fet, ens quedem per sota del que tocaria per població.

No qüestiono el principi de “contribuir per renda i rebre per població”. És un principi que depèn, en la part del rebre, de quin sigui el col·lectiu. Si és tot el món, els catalans rebem més del que ens correspondria; si és Europa, rebem menys. Em limitaré al marc espanyol.

Granados interpreta una situació de vigència efectiva del principi com a absència de greuge econòmic per part de Catalunya. En discrepo. A la LSE vaig fer quatre consideracions que, al meu entendre, defineixen un greuge econòmic molt substancial:

1. El principi té força pel que fa a la despesa social (salut, educació, dependència...) però no pel que fa a la despesa en infraestructures productives. Aquestes infraestructures són l’oli que fa possible generar renda i impostos. La despesa s’hauria de distribuir en proporció al PIB. Es va intentar a la famosa addicional tercera de l’Estatut del 2006 amb un resultat ben conegut: no es va complir. El TC va donar permís al govern espanyol per trencar el compromís, si volia. El problema és que volia.

2. En el meu càlcul vaig utilitzar el que en els estudis sobre les balances fiscals territorials se’n diu mètode del benefici. En aquest mètode, el que una regió rep no té en compte el lloc on s’executa el benefici. Així, a Catalunya se li imputa automàticament una fracció de les despeses administratives dels ministeris, del Museu Reina Sofia, de l’exèrcit, etc. Si utilitzéssim el mètode que se’n diu del flux monetari, en què només compta la despesa feta al territori, a Catalunya el principi de rebre per població quedaria lluny de complir-se. La despesa que es fa a favor dels ciutadans catalans s’executa desproporcionadament fora de Catalunya. Se’ns diu que això són foteses comptables, que el que compta és el que rebem, que no importa on s’executi i on es creïn els llocs de treball. La rèplica és ben fàcil: si quan dos negocien hi ha una opció possible que, en relació a l’ statu quo, a un el deixa indiferent (“és irrellevant”) però l’altre la prefereix, llavors hauria de ser trivial arribar a un acord. En el nostre cas que això no passi té una explicació ben evident: que no és irrellevant. On hi ha els llocs de treball importa, i molt.

3. Sabem prou bé que el sistema de finançament autonòmic és insatisfactori en la part dels ingressos públics que traspassa a les autonomies. Però és que, a més, és manipulable. Ho hem vist durant la crisi, quan el pes de l’ajust es va carregar sobre les autonomies per la via -principalment però no exclusivament- del sistema de bestretes i de la subestimació dels ingressos fiscals. En definitiva, pel poder que dona recaptar els impostos.

4. El centralisme, el de gran escala i el petit i miserable ( petty ), ens ofega. Com que el tema és inabastable i a la LSE tenia un temps limitat, al país de Cambridge i Oxford vaig preferir oferir un exemple del fonamentalisme centralista de l’estat espanyol en l’àmbit universitari. Me’n vaig anar al segleXIX per assenyalar que algú (Ley Moyano, 1857) va tenir la brillant idea de convertir la Universitat de Salamanca, la més antiga de Castella i una de les més antigues d’Europa (més de 800 anys), dotada d’una gran tradició intel·lectual i -com Cambridge i Oxford- d’edificis magnífics, en “ universidad de distrito ”, i de desposseir-la de la capacitat de concedir doctorats a favor d’una universitat sense tradició, anomenada Central i situada a Madrid. Fins al 1954 Salamanca no va recuperar el doctorat. Crec que la meva audiència em va entendre.

Finalment, assenyalo que també vaig dir a la LSE, i ho he expressat altres vegades (per exemple a l’ARA el 23 de juliol del 2017: “Per què cou el dèficit fiscal?”), que, en la meva opinió, el dèficit fiscal (mètode del benefici) seria tolerable en un context d’autogovern real i aprofundit. L’agenda de negociació del pacte fiscal solidari que va morir el 2012 anava per aquí. I crec que, amb aquest nom o amb un altre, això haurà de ser part de les negociacions que ens pugui portar el futur.