Saber-te greu
No s’entén que ni els assistents de l’equip més pròxim a Xavi ni el gabinet de comunicació del FC Barcelona no li preparessin una resposta més acurada a una pregunta que era segur que li farien, sobre la presumpta agressió sexual que ha portat Dani Alves a la presó.
Xavi va parlar “en xoc” sobre algú amb qui ha conviscut al vestidor molts anys, però la seva va ser una resposta tan sincera com bàsica, elemental i incompleta. Si els que tenen molt altaveu no cobreixen una víctima amb la seva empatia, la ferida social es fa més gran. No crec que ningú pugui inferir del “sap greu pel Dani” que Xavi no abomini del que hauria fet Alves, però no n’hi ha prou que ho sembli.
I si us esteu preguntant si de veritat cal preparar algú per mostrar reconeixement cap a una víctima, la resposta és que sí, perquè igual que es preparen els partits, cal preparar els missatges, sobretot en un món com el del futbol professional, on qualsevol detall acaba fent un titular i on la falta de reflexos comunicatius és un indicador de la inèrcia corporativista del futbol d’elit quan ha de defensar un dels seus.
El privilegi de molts dels futbolistes exitosos i milionaris inclou que ningú s’oposi als seus desitjos, tothom faciliti els seus capricis i ningú no els digui mai que no, especialment en la seva vida a l’ombra i en aquesta societat hipersexualitzada.
La felicitat que proporcionen els futbolistes als seguidors no és cap eximent ni atenuant de comportaments inadmissibles. El cas d’Alves ha posat davant del mirall els excessos del futbol top i tot el negoci que n’encobreix les parts més escabroses, com les que narra l’Albert Llimós al llibre La noia del bar. Allà on de moment i per desgràcia no arriben el respecte a les dones i la via de l’educació sexoafectiva, que hi arribi la por d’haver-se d’enfrontar a un judici i la presó.
