La greu irresponsabilitat del PP
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en un lloable exercici de responsabilitat, ha posat aquest matí els interessos del país -la continuïtat institucional, la pau social, la recerca de diàleg amb l’Estat fins a l’últim minut- per sobre de la legítima defensa del seu programa independentista, referendat en l’heroic referèndum de l’1-O per més de dos milions de votants. En el marc d’una operació de mediació in extremis tutelada pel lehendakari Iñigo Urkullu, Puigdemont, contra el desig de les bases sobiranistes i de bona part de la seva majoria absoluta parlamentària, estava disposat a renunciar a la declaració d’independència i a convocar eleccions autonòmiques. Estava disposat a posar el fre i reorganitzar-se. Demanava, com a contrapartida, una renúncia de la Moncloa: aturar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució en virtut del qual la Generalitat quedaria en mans de Madrid i el Parlament perdria les seves atribucions; propiciar l’alliberament dels líders de l’independentisme civil, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart; i retornar a casa les forces de seguretat de l’Estat desplegades a Catalunya.
La resposta de l’executiu de Rajoy ha tornat a ser inflexible i terriblement irresponsable. És el cop de porta final a la millor possibilitat de diàleg. Davant una oferta en safata de rectificació, el PP ha sigut incapaç de pitjar per una vegada el fre, ignorant no només el valent i valuós gest de Puigdemont, sinó també un PSOE disposat a acceptar la treva independentista, i ignorant les pressions del món econòmic català i espanyol, espantat davant el greu panorama d’inestabilitat que ara s’obre amb la complicada -i en realitat inconstitucional- aplicació del 155, una humiliació en tota regla de la societat catalana, que no es quedarà de braços plegats davant el segrest de les seves institucions de govern, dels seus mitjans públics, del seu Parlament, de les seves exemplars escoles... En definitiva, que no deixarà que se li trepitgi la seva llibertat, que es distorsioni el seu pacifisme, el seu orgull democràtic i la seva voluntat de diàleg.
Si no es produeix un miracle d’última hora -i vistos els esdeveniments, res no és impossible-, entrem en un terreny desconegut. Un perillós terreny de repressió i resistència. L’error de voler subjugar Catalunya al marge de la política, per la força de les vies policial i judicial, i del càstig econòmic, no farà sinó alimentar el sentiment de maltractament i donar encara més ales a l’independentisme. El Partit Popular, un cop més, agreuja el problema i allunya Catalunya d’Espanya.