Grècia: retorn a la tradició
Les conseqüències de la crisi econòmica grega ens són a bastament conegudes pels mitjans de comunicació: vagues i aldarulls constants als carrers, un sistema públic d'educació i de sanitat que fa aigües per totes bandes, retallades de sous que, en alguns casos, arriben al cinquanta per cent i ascens dels partits polítics d'extrema dreta.
La crisi econòmica, però, va molt més enllà i s'està convertint -de fet, s'ha convertit ja en els darrers temps- en una autèntica crisi de valors que té conseqüències tant o més terribles que l'enfonsament de l'economia en si. L'autoestima dels grecs està sota mínims, i els casos de depressió i els suïcidis han augmentat de manera alarmant.
En aquest article, però, i amb motiu de la nostra assistència a un congrés sobre la tradició folklòrica de l'illa de Càrpathos, ens volem fixar en una conseqüència positiva -potser l'única- del desgavell de les finances i de l'orgull nacional ferit: la del retorn a la tradició. El difícil període comprès entre els anys 1936 i 1949, en què la dictadura del general Metaxàs, la guerra mundial i la guerra civil amenaçaren la supervivència mateixa de la nació grega, comportà, com a gest d'autoafirmació nacional, el retorn a la cultura popular en totes les seves facetes: els herois de la resistència als invasors alemanys eren presentats, en les cançons populars de l'època, com els bandolers que, segles abans, lluitaren contra l'invasor turc, i un gran poeta, Iannis Ritsos, s'inspirà en la tradició popular per escriure el seu recull poètic potser més conegut, Romiossini . Com en aquells anys tan foscos, doncs, els grecs d'ara han girat novament els ulls cap a la seva rica tradició folklòrica per proclamar l'orgull de ser grecs en el marc d'una Europa que qüestiona cada dia més la seva capacitat per gestionar, amb honestedat i eficàcia, els recursos públics. És impressionant, arreu de Grècia, l'embranzida que han agafat, en els darrers anys, els grups de danses populars, les retransmissions radiofòniques i els reportatges televisius sobre les facetes més variades del ric folklore grec, així com les publicacions i congressos sobre aquesta disciplina, que a Grècia, dit sigui de passada, ha tingut sempre la categoria de carrera universitària, al costat de la història o la filologia.
L'illa de Càrpathos, al Dodecanès, ha acollit, la segona setmana de maig, el quart Congrés Internacional de Folklore de Càrpathos, organitzat amb gran eficiència pel catedràtic de folklore de la Universitat d'Atenes Minàs Alexiadis. I no té res d'estrany que es dediqui -i per quarta vegada- un congrés internacional -amb prop de seixanta ponències d'especialistes grecs i estrangers- al folklore d'una illa que té poc més de 300 quilòmetres quadrats. A Càrpathos, sens dubte per la seva llunyania i difícil accés, s'han conservat algunes tradicions desaparegudes de la resta de Grècia, com les cançons del cicle de Digenís -l'heroi èpic grec per excel·lència-, que, tot i enfonsar les seves arrels en el tombant del primer mil·lenni, segueixen essent cantades en les festes populars o paniguíria, i en el remot poble d'Òlimbos, al nord de l'illa, les primogènites porten encara amb orgull, en les festes populars, els seus vestits tradicionals, bellament ornats amb un munt de monedes d'or heretades de les seves avantpassades i que constitueixen sovint tota la hisenda familiar. En una d'aquestes festes, al poblet de Diafani, a pocs quilòmetres d'Òlimbos, parlàrem amb una noia que lluïa algunes de les monedes d'or que havia portat ja la seva besàvia. Estudia sociologia a Atenes, però no dubta a fer cada any el llarg trajecte en vaixell des d'Atenes fins a Càrpathos (més de vint hores!) per participar en la festa tradicional de Diafani.
Als grecs d'ara, doncs, no els passarà mai com als possidoniates, el poble de la Magna Grècia del qual ens parlava Kavafis en un bell poema que recordava com aquells italiotes, grecs en altre temps, rememoraven amb enyorança els seus antics costums i pronunciaven, en les seves festes, uns antics noms grecs que ja ben pocs comprenien. I sempre amb tristesa acabava la festa, diu Kavafis, perquè recordaven que ells havien estat grecs en altre temps, "arrencats, oh dissort!, de l'hel·lenisme".
A Grècia, almenys, la recuperació de les tradicions populars té un efecte balsàmic, i permet bastir ponts que altrament serien inviables. El congrés al qual ens hem referit anteriorment fou dedicat al professor i viatger alemany Ludwig Ross (1806-1959), que ens llegà una interessant descripció de l'illa de Càrpathos a mitjan segle XIX. Grècia i Alemanya, doncs, separades per la política econòmica però unides per la tradició. Tot un exemple a seguir en moments difícils com els actuals.