Grècia: una oportunitat o un drama
El debat sobre Grècia i les relacions entre el seu nou govern i les institucions europees s’acosta al moment en què tothom haurà de definir el seu criteri i prendre una posició clara pel que fa a les sortides i als possibles acords que es poden assolir.
En aquest punt, es fa del tot necessari deixar en negre sobre blanc alguns elements de la història recent i acostar-nos sense apriorismes a les causes/efectes que han dut el país a la situació actual, així com apuntar els eixos centrals del que considerem la millor via de sortida real.
1. Cal trobar solucions perquè el passat, és a dir, l’enorme deute exterior acumulat durant el primer septenni de l’euro, i multiplicat durant el segon mitjançant uns rescats de condicions impossibles i una austeritat estèril, no condemni el present i el futur Grècia. D’una banda, el deute és ja gairebé impagable, i de l’altra, i encara més important, el deute acumulat no és responsabilitat exclusiva dels grecs: no s’hauria donat sense la voluntat dels creditors, a qui ningú no va amenaçar amb una pistola; sense la desaparició del risc canviari, que aparentment minimitzava el risc dels prestamistes, i sense una gestió dels tipus d’interès per part del BCE inadequada per a l’alta inflació grega.
2. Entrar a l’euro suposava lliurar al BCE les dues principals palanques de política monetària: el tipus d’interès, amb el qual es pot mirar de combatre la inflació, i el tipus de canvi, amb el qual es pot ajustar la moneda si no s’ha pogut controlar la inflació. Sense aquestes palanques, un país amb una inflació més elevada que altres, inevitablement havia de tenir dèficits exteriors que hauria de compensar amb finançament exterior. I si això fos recurrent, aquest finançament exterior acabaria generant un deute de dimensions colossals. És el que va passar a Grècia, igual que a Espanya i a altres països de la zona euro.
3. Pretendre compensar el desequilibri anterior amb devaluacions salarials i retallades socials als països deutors, fent-los responsables únics d’un problema global, no podia sinó portar-los recessió, atur i pobresa, a més de fer augmentar el deute que es volia reduir; si bé és cert que la recessió comportaria una caiguda de les importacions i un augment de les exportacions que permetria corregir el dèficit exterior.
4. Això segon, però, ara es posa en risc amb el seguit de mesures del govern grec pel que fa a l’augment del salari mínim i la reincorporació massiva de funcionaris. No es tracta només de com ho pagarà, que potser podria amb una reducció de la càrrega del deute, sinó de com s’evitarà l’augment de les importacions, la generació de dèficit exterior i, per tant, la necessitat de nou finançament exterior i un augment del deute extern que pretén reduir.
5. El mateix motiu que fa impossible al país deutor resoldre per si sol el problema del deute, i que demana una acció a escala global de la UE, fa impossible capgirar l’austeritat per part d’un sol país. Grècia no pot pagar el deute i demana una acció de la UE, però Grècia tampoc no pot emprendre mesures expansionistes per si sola sense nou finançament extern. Si ho intenta, pot veure’s abocada a la fallida i a la sortida de l’euro, cosa que, de passada, no està demostrat que no fos una millor solució per a Grècia i pitjor per a la UE.
6. La Grècia de Syriza pot ser, doncs, una oportunitat perquè Europa resolgui el problema del deute perifèric i abandoni l’austeritat que l’ha multiplicat. Una oportunitat que, si no s’aprofita, pot donar pas a la trencadissa europea, començant per la sortida de Grècia. No es tracta de dir que sí a tot allò que plantegi Syriza. Es tracta de fer europees les seves dues grans reivindicacions i d’anar més enllà: una conferència de països deutors, un pagament dels deutes condicionat al creixement, un pla d’inversions públiques digne d’aquest nom per impulsar l’economia, un finançament europeu suficient per afrontar-lo i una tributació justa del capital arreu d’Europa per proveir els fons necessaris.
Acabar amb l’atur i la pobresa europees serà la millor manera d’acabar amb el deute que avui els genera.
Jordi Angusto i Zambrano, coordinador de política europea a Moviment d’Esquerres, és coautor d’aquest article
