Grècia: el desenllaç

Després de mesos de disputes, el pols entre Grècia i els seus creditors europeus ha arribat a un punt mort pel tema de les pensions i els impostos. Grècia es nega a acceptar les exigències dels seus creditors, que volen que rebaixi les pensions de jubilació i apugi l’IVA dels medicaments i l’electricitat. Les exigències d’Europa -aparentment destinades a garantir que Grècia pugui pagar el deute extern- són arrogants, ingènues i sobretot autodestructives. Rebutjant-les, els grecs només intenten seguir vius.

Amb independència del que puguem dir sobre l’anterior política econòmica grega, la falta de competitivitat de la seva economia i la seva decisió d’entrar a l’eurozona, o sobre els errors comesos pels bancs europeus que van concedir un crèdit excessiu als governs d’Atenes, la situació econòmica del país és gravíssima. L’índex d’atur és del 25%, però la desocupació juvenil arriba al 50%. Des del 2009 el PIB grec s’ha contret un 25%. El govern és insolvent. Nombrosos ciutadans passen fam.

L’actual situació de Grècia recorda la d’Alemanya el 1933. No cal dir que la Unió Europea no té motius per témer l’aparició d’un Hitler grec, no només perquè de seguida derrocaria un règim d’aquesta mena, sinó també -i això és més important- perquè al llarg de tota la crisi la democràcia grega ha donat proves d’una maduresa impressionant. Però hi ha una cosa que la UE sí que hauria de témer: la misèria dintre de les seves fronteres i les seves conseqüències polítiques i socials.

Per desgràcia, Europa continua dividida per criteris tribals. Els alemanys, finlandesos, eslovacs i holandesos -entre d’altres- no tenen temps per preocupar-se del patiment dels grecs. Els dirigents polítics d’aquests països s’ocupen dels seus, no d’Europa en el veritable sentit de la paraula. La reducció del deute grec és un tema molt espinós als països en què els partits d’extrema dreta estan en alça o aquells en què els governs de centredreta s’enfronten a una oposició populista d’esquerres.

Sens dubte, els polítics europeus no estan cecs davant del que passa a Grècia. Ni tampoc s’hi han mantingut totalment passius. Al començament de la crisi els creditors europeus de Grècia es van negar a rebaixar el deute i cobraven uns interessos punitius pels fons de rescat. Però a mesura que s’anava agreujant el patiment dels grecs, els polítics van començar a pressionar els bancs del sector privat i altres obligacionistes perquè abandonessin bona part de les seves reclamacions. Però, en cada etapa de la crisi, han fet només el que pensaven que es toleraria en el marc de la política interior; mai han anat més enllà. Els polítics europeus es resisteixen a aplicar mesures que afectarien directament els contribuents. El govern grec ha demanat a Europa que substitueixi els deutes actuals per uns de nous amb l’objectiu de fixar uns interessos baixos i allargar els terminis d’amortització. També ha demanat que el pagament dels interessos estigui vinculat al creixement econòmic. (Cal tenir en compte que no ha demanat que es rebaixi el valor nominal del deute.)

Però ara no hi ha sobre la taula mesures d’aquesta mena per rebaixar el deute amb els governs europeus o el Banc Central Europeu. Probablement aquestes mesures s’haurien de votar als Parlaments dels països de l’eurozona, on molts governs s’enfrontarien a una intensa oposició pública, malgrat la seva evident necessitat.

En lloc de plantar cara als obstacles polítics, els líders europeus s’amaguen darrere una muntanya de retòrica hipòcrita i absurda. N’hi ha que insisteixen que Grècia ha de complir el programa de pagaments, sense tenir en compte les repercussions humanitàries i econòmiques que això tindria, per no parlar de la incapacitat dels governs grecs anteriors per complir les condicions d’aquest programa. D’altres fan veure que es preocupen dels problemes de risc moral que implicaria la reducció de l’endeutament, tot i que el deute del sector privat del país ja s’ha condonat gràcies a la insistència de la UE, i que hi ha dotzenes, si no centenars, de precedents de reestructuració del deute d’estats insolvents.

Al final de la Primera Guerra Mundial, John Maynard Keynes va fer una advertència que ara és molt pertinent. En aquella època, com ara, els països creditors exigien que països molt endeutats complissin els seus compromisos. I Keynes sabia que es covava una tragèdia. “¿Els pobles europeus descontents estaran disposats, durant la pròxima generació, a organitzar la seva vida de manera que una part considerable de la seva producció diària es destini a fer un pagament a l’estranger?”, preguntava a Les conseqüències econòmiques de la pau. “En resum, crec que aquests tributs no se seguiran pagant més enllà de, com a màxim, uns quants anys”.

Alguns països europeus semblen disposats a obligar Grècia a declarar la suspensió de pagaments i a provocar la seva sortida de l’euro. Creuen que en podran controlar les conseqüències sense que es produeixi pànic ni contagi. És una d’aquelles falses il·lusions tan típiques dels polítics, com la que va portar el secretari del Tresor Hank Paulson a deixar que Lehman Brothers fes fallida el setembre del 2008, amb el pretext de donar una lliçó al mercat. Una lliçó de les bones: encara no ens hem tret de sobre les conseqüències del monumental error de Paulson.

Keynes afirmava sobre els polítics: “Són immensament irreflexius amb la seva despreocupació, el seu vague optimisme i el còmode convenciment que mai passa res greu de debò. Nou de cada deu vegades no passa res greu de debò, només una mica de patiment per a algunes persones o grups. Però correm el risc de la desena vegada...”

Ara els creditors europeus de Grècia insisteixen a arreplegar algunes engrunes provinents dels jubilats del país. Si amb això obliguen Grècia a sortir de la UE, el món no tornarà a confiar mai més en la longevitat de l’euro. En el millor dels casos, els membres més febles de l’eurozona rebran més pressions dels mercats. I, en el pitjor, es veuran afectats per un nou cercle viciós de desconfiança i pànics bancaris, i també descarrilarà la incipient recuperació europea. Ara que Rússia posa a prova la determinació d’Europa a l’est del continent, l’aposta europea afronta un dels seus pitjors moments.

El govern grec té raó de traçar un límit. Té una responsabilitat amb els ciutadans. Al cap i la fi, la veritable decisió no recau sobre Grècia sinó sobre Europa.

Copyright Project Syndicate