Estiu. Per a molts, sinònim del nostre pont de mar blava: el Mediterrani, a l’Orient del qual hi batega l’exhausta Grècia, bressol de tot el que som. M’hi acosto de la mà del llibre Res en excés. Encara parlem grec, de Toni Batllori, Pere Led i Toni Merigó. Gràcies, companys de viatge. També de la mirada històrica d’Un català a Grècia, de l’hel·lenista Eusebi Ayensa. Europa, Grècia, Catalunya.
Ara fa dos segles, el romàntic lord Byron, després d’anys d’escandalitzar Anglaterra, d’autoexiliar-se voltant per l’Europa mediterrània i de seduir mig món (homes i dones), va morir a Grècia lluitant per la independència hel·lena, assolida aquell 1824 i seguida de fortes convulsions. «És hora que aquest cor calli per sempre, / vist que ja no pot fer parlar altres cors. / Però, tot i que ja no puc ser estimat, / deixeu-me que estimi encara!» Ho va escriure als 36 anys, a les portes de la mort a la ciutat de Mesolòngion. Grècia es retrobava políticament. En el terreny de la memòria i la cultura, encara trigarien dècades a fer-se les grans descobertes arqueològiques de l’alemany Schliemann (Troia, Micenes, Ítaca) i de l’anglès sir Arthur Evans (Cnossos, a Creta), dos europeus del nord fascinats pel Mediterrani.
Què passava a la Catalunya del segle XIX? També era un lloc convuls i també es retrobava, en el seu cas amb el passat medieval. La Renaixença és el Romanticisme nostrat. Aribau a part, els grans literats d’aquest corrent són tardans i menys bohemis que Byron, Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà, però igualment marcats per una febrosa lluita interna i externa. També amb retard, el país va fer un salt endavant d’autoafirmació amb el naixement del catalanisme polític, i la recuperació de la llengua i l’art romànic i gòtic. El vuit-cents va ser, alhora, el segle de les guerres civils carlines, la industrialització, l’obrerisme, el republicanisme, l’esclat de Barcelona (l’Eixample de Cerdà, l’Exposició del 1888)... I de la decadència d’una Espanya deprimida per la pèrdua de les colònies, incapaç de crear un estat liberal modern i que ja no comptava en el concert de les nacions.
La Grècia del XX i del que portem de XXI no ha tingut sort. Sort en té del llegat de l’antiguitat. Porta temps vivint en la penombra d’una tragèdia grega: es va llançar al guany fàcil, cansada de ser pobra però culta i tradicional. És un país fallit, de nou empobrit, polaritzat. La Catalunya actual segueix construint-se a la perifèria de l’estat espanyol, incompresa i sospitosa, però socialment i econòmica se n’ha sortit millor que Grècia. A principis del XX vam tenir l’impuls noucentista d’inspiració grecollatina: aquell programa nacional d’arrel conservadora, que era cultural i polític, malgrat les dues dictadures i els successius vaivens ideològics ha marcat l’horitzó. En bona mesura encara en vivim. És la nostra connexió grega. Empúries i la Bernat Metge. La mediterraneïtat cívica dels Jocs Olímpics del 1992 va enllaçar amb aquest llegat, traduint-lo en cultura de masses.
Grècia i Catalunya són avui dos cobejats destins turístics de mar i memòria. Qui no desitja anar un cop a la vida a Atenes i Barcelona? Història i plaers, joia de viure i coneixement. Es podria dir que Catalunya ha volgut ser, en l’època contemporània, més grega que la mateixa Grècia, més aferrada al binomi llibertat-llengua, tant car als grecs. Però potser això sona cofoi. La catarsi (del grec kátharsis) del fallit procés independentista ens ha deixat desconcertats. Ha estat un revival romàntic. ¿Però guanyarem al capdavall més autonomia, que ve d’autós (un mateix) i nómos (llei, normes)?
Com deia Pessoa, què és (o era) Europa sinó una barreja de cultura clàssica, ordre romà i moral cristiana? I bé, ens n’estem allunyant a marxes forçades, com si Europa, la jove seduïda per Zeus, déu del poder, hagués assimilat els pitjors instints del seu raptor. Envellida, ancorada en la por, empeltada de població global i de nou en guerra, Europa fa temps que ha perdut la innocència i l’idealisme. Més que perdre el nord, està perdent l’alè de llibertat, tolerància i cultura de l’antic sud. Què serà de la Grècia empobrida i la Catalunya extraviada?
