“Van confiar molt en nosaltres. I va córrer la veu que no hi havia perill al Casal. I llavors van començar a trucar les mares: «Jo també hi vull venir!» I va ser molt important, sobretot per als infants. Vam treballar moltíssim la psicomotricitat amb jocs, amb danses, amb cançons, perquè ho necessitaven molt. Venien de molt de temps en espais ínfims. Estaven molt excitats, tocant totes les joguines, a estones plorant, mirant, investigant molt”.
És el que comentava l’Andrea, educadora del nostre servei maternoinfantil, quan van tornar del confinament, el juny passat. Era tan necessari per a les mares, per als infants… “Durant el confinament hi havia un caos familiar! Infants que anaven a dormir a les quatre de la matinada, que es despertaven a la una del migdia. Nens de menys de tres anys endollats a la maquineta. El material didàctic que enviàvem va resistir pocs dies”. Les mares van acabar desbordades entre les quatre parets: “Moltes famílies van patir molt. Sense confiança, sense entendre les notícies, amb moltes pors. Les trucades, al final, eren per consolar-les, escoltar-les, teixir confiances”. I els petits? “S’havien engreixat moltíssim, sense exercici. I van perdre tot el que havien adquirit. Ningú els podia ajudar. Les rutines, les normes. Van perdre el català, molts mesos sense sentir-lo...” Calia tornar a començar.
El nostre servei és un exemple del que va passar en molts llocs, amb famílies sense recursos, espais ni eines educatives. La pandèmia els va arrabassar l’estabilitat estroncant les possibilitats de futur.
El seguim tirant endavant, sabent que no ha de substituir l’escola bressol, un espai que hauria de ser universal i gratuït. Perquè és en aquesta edat, la més important i determinant per al desenvolupament de l’infant, quan s’inicia la desigualtat. I afecta, com sempre, els infants en condicions familiars i socials precàries. Quan vagin a l’escola “de grans”, els qui no hagin participat en un espai educatiu abans mai podran estar al nivell dels altres. Al contrari, les desigualtats creixeran en un món que els tancarà moltes portes.
De moment, això no és possible per la manca de places i perquè moltes famílies no poden pagar el que ens podria semblar una quantitat ridícula. Fins i tot el pas endavant de la tarificació social ha estat insuficient. Diuen que ara es vol garantir l’educació de qualitat a l’abast de tothom abans dels 3 anys. Els partits polítics a Catalunya (menys un) ho portaven en el programa electoral i també ho recull l’Agenda 2030 de les Nacions Unides. Però són massa anys perduts. El 2019, un 40% dels nens del país anaven a l’escola bressol. Una xifra molt baixa, però el detall de les estadístiques és de vergonya: un de cada tres infants a Catalunya en aquell moment era pobre o estava en risc d’exclusió, però menys de l’u per cent de l’alumnat de les escoles bressol era pobre! En altres paraules: les famílies pobres no poden pagar l’educació 0-3. Avui, amb les desigualtats agreujades, les xifres ens alarmarien més.
¿S’arreglarà tot el desavantatge amb la gratuïtat? L’aturarem una mica. Però la igualtat és molt més complexa. L’infant ha de comptar amb un entorn familiar que tingui eines per ajudar-lo a créixer. Però a moltes famílies i barris és imprescindible per als pares i mares comptar amb suport per adquirir competències i enfortir el desenvolupament dels seus infants.
I és encara més imprescindible la universalitat per adquirir el valor més important: el coneixement i l’acceptació de la diversitat i de la necessitat que tenen moltes famílies de formar part de la comunitat. És el valor de l’escola de la petita infància: compartir les dificultats, generar vincles entre famílies, aportar confiança en el procés de la criança generada per l’entramat de relacions entre iguals, més enllà de les educadores: “En tornar del confinament, amb les mares va caldre explicar com se sentien, com havien estat. I parlar de totes les pors i angoixes que tenien. Durant el confinament, nosaltres connectàvem cada dia amb les famílies i els fèiem arribar cançons, contes, activitats per fer, i les escoltàvem”, continua l’Andrea.
L’escola bressol ha de ser més que un recurs on deixar el nen. És l’educació comunitària amb l’infant al centre. Necessària perquè tot s’anirà tornant més complex quan no arribin les ajudes, quan acumulem atur, desnonaments, angoixes, pors, tràmits en webs impossibles. Només la comunitat compromesa amb les persones, el barri, podrà plantar cara, com ha anat fent. I l’escola, al centre.
Les properes generacions s’escandalitzaran perquè ara discutim la universalitat i gratuïtat de l’educació de la petita infància, de la mateixa manera que ara a ningú li entraria al cap que l’educació primària i secundària o la sanitat deixessin de ser universals. Ara que la pandèmia ens ha fet veure què ens és essencial per viure, decidim-nos a desconfinar l’educació infantil.
