Els grans reemplaçaments
Com més circula aquesta idea anomenada el gran reemplaçament (le grand replacement en francès), més convé llegir Homer. Que Homer existís o no és irrellevant: el que ens interessa és l'extraordinari poder d'un relat al llarg dels segles.
Si la ultradreta francesa obté un bon resultat a les eleccions d'aquest diumenge i el següent, els crits contra el gran reemplaçament es multiplicaran. Ja saben en què consisteix la teoria: les elits volen eliminar la població blanca i cristiana i substituir-la per una amalgama immigratòria multicolor, sense arrels i sense voluntat (en fi, una cosa molt semblant a allò que en un altre segle deia Jordi Pujol dels andalusos), fàcil de manipular. Ignoro si hi ha alguna societat més manipulable que la d'avui. Sembla difícil. En qualsevol cas, l'horror davant la possible substitució dels actuals herois blancs (ha, ha, ha) per una barreja fosca és a la base de totes les ideologies ultradretanes contemporànies a Europa i als Estats Units.
El cas és que la història està feta de grans reemplaçaments. Alguns de molt recents: pensin en les poblacions natives americanes, substituïdes o sotmeses per la immigració europea. O en l'horrible transvasament que l'esclavatge va infligir a les poblacions africanes. Però el reemplaçament més espectacular és el que va passar fa una mica més de 3.000 anys al territori que avui anomenem Grècia.
La famosa guerra de Troia, que potser va passar o potser no, se situa cap a l'any 1200 abans de la nostra era. Era el temps de la sorprenent civilització micènica, que va fer servir dos llenguatges escrits (el lineal A i el lineal B) encara avui gairebé indesxifrables. Aleshores van sorgir les narracions sobre la guerra de Troia. Poc després, cap al 1100 aC, la civilització micènica va col·lapsar. No sabem per què. I van arribar quatre segles foscos plens de migracions, despoblacions i caos. Van ser quatre segles sense escriptura i, en un sentit estricte, sense civilització.
Van quedar, però, els mites sobre Troia. Al principi els van preservar els bards, que improvisaven els seus relats cantats i afegien a cada actuació algun detall nou. Després van sorgir els rapsodes, que es comprometien (sota la vigilància dels seus col·legues) a no canviar ni una coma d'uns poemes que la gent coneixia bé. Aquí, als segles VII o VIII aC, situa la tradició a Homer, suposat pare dels poemes amb què neix la literatura occidental: la Ilíada, l'Odissea i altres peces complementàries.
Les poblacions hel·lèniques, o gregues, havien canviat per complet als segles foscos. Eren noves ètnies, noves tribus procedents del nord i de l'est asiàtic que preferien adorar Zeus abans que el seu pare, Cronos, o el primordial Urà. I tenien una nova escriptura. Després del gran reemplaçament, aquelles poblacions havien adoptat l'alfabet sil·làbic fenici i establert les bases del grec clàssic. Quan va poder escriure, la nova civilització, molt poc homogènia, va establir per sempre els textos canònics dels mites homèrics. Es tractava de mites aliens adoptats com a propis. Això va permetre a ciutats, ètnies i tribus crear un espai cultural comú i una “història” comuna: per més que fessin la guerra entre si, se sentien hereus d'una mateixa tradició.
Un parell de segles després, cap a l'any 600 aC. C., la gent d'origen ignot que havia arribat durant l'edat fosca va començar a crear el pensament occidental. El 470 aC va néixer Sòcrates, pare de la filosofia. El seu alumne Plató va establir les bases de la teoria política. I l'alumne d'aquest, Aristòtil, va engendrar la ciència tal com la concebem avui.
No hi va haver mai un “gran reemplaçament” més fascinant que aquell. Cal contemplar-ho, encara que sapiguem tan poc del que va passar durant l'edat fosca de la qual som hereus, per experimentar el vertigen de la història i, perdó per la rauxa determinista, la inexorabilitat dels seus moviments. La història és una successió de grans migracions i de grans reemplaçaments, d'edats fosques i segles que, amb la perspectiva del temps, es consideren gloriosos. També és una successió de mites, com aquest tan peculiar segons el qual els pobres reis visigots van ser els fundadors de l'autèntica Espanya: a alguna cosa calia agafar-se per poder esborrar set segles de presència musulmana a la península.
Resulta gairebé entendridor aquest afany de la ultradreta (que, siguem sincers, molts compartim de manera més o menys inconscient) per aturar el món i deixar-lo per sempre immòbil, amb el seu occident privilegiat i la seva eternitat blanca. Mirem cap a França. Mirem cap als Estats Units. És una època interessant.