Grans errors europeus per a una illa tan petita
La Unió Europea -i no pas Rússia- ha estat el paraigua de la bombolla xipriota. Emportats per la grandesa de construir una unió d'oest a est del continent, els europeus van obrir el 2004 la porta a una illa dividida que només tres anys abans havia quedat retratada internacionalment quan es van descobrir els comptes secrets que el criminal serbi Slobodan Milosevic tenia en bancs xipriotes.
S'equivoca el ministre de finances alemany, Wolfgang Schäuble, amenaçant els xipriotes, quan va culpar-los aquesta setmana de ser "els únics responsables" dels seus problemes, per haver construït un sistema bancari sobredimensionat. El silenci i la connivència europea de l'última dècada també hi deu tenir alguna cosa a veure. La crisi financera, que ha deixat en evidència els peus de fang d'aquesta unió política i monetària, també ha destapat alguns dels errors comesos per la UE a Xipre. Només en recordaré tres.
L'error històric
El 24 d'abril del 2004 els grecoxipriotes van rebutjar contundentment en referèndum el pla de pau promogut per les Nacions Unides per reunificar l'illa, dividida des de l'ocupació turca del 1974. Però el gran espectacle de l'ampliació històrica de la UE ja estava a punt per a la setmana següent -l'1 de maig- amb l'entrada en bloc d'onze nous socis, i Brussel·les no es va atrevir a fer el primer cop de força. Arrossegats, una vegada més, pels interessos estratègics d'una Grècia obsessionada amb l'amenaça turca, els europeus van admetre al club uns grecoxipriotes que acabaven de tancar la porta a la pacificació de l'illa i, en canvi, van deixar tranquil·lament fora els turcoxipriotes que havien votat esperançats a favor del pla de l'ONU.
L'error econòmic
La Unió Europea no ha descobert ara que Xipre és un paradís fiscal. Fa dècades que la petita illa mediterrània juga la carta de ser un pol d'atracció financera estratègicament situat entre Europa i el Pròxim Orient, amb una legislació generosa amb els beneficis empresarials. I, tot i així, Xipre va rebre l'aval dels ministres de Finances de la Unió i del Banc Central Europeu, el 2008, per entrar a formar part de l'euro. Potser ningú volia assenyalar amb el dit el paradís del sud mentre l'Eurogrup estava presidit pel primer ministre d'un altre paradís més al nord, Luxemburg.
Brussel·les sempre ha sabut que Xipre blanquejava els diners de l'oligarquia russa. I, quan l'illa va quedar atrapada per la quitança del deute grec, va permetre que fos Moscou qui pagués el primer rescat per intentar aturar la fallida.
L'error de gestió
Cinc rescats europeus després, Brussel·les continua gestionant des del desastre. Fa una setmana l'Eurogrup, de matinada, es va carregar -per unanimitat- la seguretat jurídica que des de l'inici de la crisi havia garantit tots els dipòsits per sota de 100.000 euros, i després es va haver de fer enrere. Els petits estalviadors xipriotes es van sentir traïts. Fins i tot l'Eurocambra va acusar dijous la troica (Comissió Europea, FMI i BCE) de "falta de transparència i de responsabilitat democràtica". Una altra dosi de credibilitat europea malversada.
