El gran teatre del món

Hi ha dies en què la vida pública s’assembla a un gran teatre. El mateix dia que l’ARA presenta un reportatge sota l’expressiu títol de “Per què el meu fill ja es passa al castellà amb cinc anys”, el TSJC ha imposat més hores de castellà a l’Escola Turó del Drac de Canet de Mar. En comptes de garantir la menció constitucional de donar al català especial respecte i protecció, a la justícia li sembla que no hi ha prou castellà a la vida escolar.

És el mateix dia que el Cercle d’Economia considera que “els partits nacionalistes, en particular els catalans, haurien de fer un exercici de realisme i de pragmatisme” i no tornar a “l’estratègia maximalista dels darrers anys”. La veritat és que si demanem als partits catalans que ens ensenyin la llibreta d’exercicis de realisme i pragmatisme que han fet des de la Transició veurem que els han fet tots, els exercicis; i que, precisament, va ser l’evidència que fent els exercicis de pragmatisme i realisme el resultat era una autonomia escarransida que impedia ocupar-se eficaçment dels problemes reals de molts catalans, o defensar la llengua adequadament, el que els va fer veure un referèndum d’independència com una sortida, més que maximalista, lògica.

I això que el Cercle ha dit que està a favor de l’amnistia, mentre que el president de la Generalitat Valenciana ja ha dit que recorrerà al TC per defensar els drets de tots els valencians. Esclar que tota aquesta col·lecció de titulars del dia empal·lideix davant del drama de Gaza, que ha portat la diplomàcia mundial a discutir si cal un “alto el foc” o “una treva humanitària”. Hi ha dies que les paraules no ajuden gens.