Com un gran riu

SociòlogaNo és que el feminisme torni, és que no ha marxat mai. Com un gran riu, a vegades baixa ample i potent, ho inunda tot, carregat d’aigües multicolors. D’altres, en canvi, s’ha d’enfrontar amb terrenys durs, erms, i sembla que quedi estancat, que s’hagi estroncat, que desaparegui fins i tot. Però no, simplement s’endinsa en la terra, fa el treball subterrani fins a sadollar el subsol per ressorgir més enllà, brollant per tot, conquerint nous espais amb aigües de noves transparències. ¿És, potser, un riu diferent, encara que el nom canviï?

¿Feminisme o feminismes? Jo prefereixo el singular, que m’indica la continuïtat d’un objectiu. ¿Som a la quarta onada? No ho sé, i m’importa poc. Com en tot gran moviment, s’hi poden distingir molts matisos, fases, accents, moments. Diversos sempre, sovint aparentment contradictoris. Des de la recerca acadèmica hi ha l’afany de distingir, classificar, ordenar. Em sembla bé, com a investigadora sé que això és necessari per entendre la diversitat, els conflictes, les divergències. Com a feminista, però, el que em sembla important no són les classificacions i distincions sinó saber si s’avança o no. I clarament en aquest moment s’avança, potser per primera vegada a nivell mundial.

El feminisme és un moviment d’alliberament de les persones, en primer lloc de les dones, però també dels homes, encara que la majoria prefereixin per ara ignorar-ho. I de què ens allibera? Doncs de models de comportament pautats segons el sexe, sorgits en èpoques remotes, quan les societats tenien necessitats molt diferents de les actuals i van crear una divisió sexual del treball per mirar de sobreviure. Avui aquests models, els gèneres, i la jerarquia que comporten amb l’androcentrisme, ens fan més nosa que servei, i anar-los arraconant és un alliberament per a tothom, atès que ens permet desenvolupar les nostres capacitats sense traves. Avançar per aquest camí és el més important, perquè ens fa més lliures i també més iguals, quan es va diluint el domini masculí damunt les dones.

Dit això, és evident que les reivindicacions concretes varien segons els llocs, els temps, les diferències socials i culturals. La primera lliçó que vaig rebre en aquest sentit no l’he oblidada mai. Era en l’alegre maig de les dones, l’any 76, quan tantes joves ens vam reunir al paranimf de la Universitat de Barcelona. Van venir també algunes de les nostres predecessores, les dones del 36, i va ser una gran trobada; la meva generació havia hagut de reinventar-ho tot, que ens havien privat del nostre passat i de la nostra història. Trobar-les a elles va ser meravellós: no érem òrfenes, teníem una genealogia. Ens vam reconèixer, ens vam abraçar. Vam coincidir en moltes coses, en l’anàlisi de la nostra situació. Ah, però no en tot. Les joves del 76 reclamàvem la llibertat sexual, defensàvem el nostre dret al plaer. Les joves del 36 ho trobaven lletgíssim; per a elles una feminista havia de ser “tota una dona”, en l’antic sentit de la paraula, fidel i pura, fins i tot en l’amor lliure. De manera que la nostra reivindicació els semblava indigna, degradant per al feminisme.

La meva reacció va ser: recorda-ho quan tu siguis la gran, i les joves plantegin reivindicacions que et semblin perversions del feminisme! I ho he recordat. Primer vam plantejar la igualtat, que volia dir poder accedir a les coses a què accedien els homes: estudiar, fer esport, treballar en el que volguéssim, tenir responsabilitats polítiques, sortir quan i amb qui volguéssim... Encara no ho hem aconseguit del tot, però hem avançat un bon tros. Llavors, al cap d’un temps, ens vam adonar que deixàvem enrere coses molt estimades, que venien de la tradició de dones: tenir temps per a la cura pròpia i aliena, per a la tendresa, per a la nostra gent o els nostres plaers, per als nostres sabers, fonamentals, sempre menystinguts. Va sorgir el feminisme de la diferència. Ràpidament, enfrontament. Hi ha molts interessos contraris al feminisme, disposats a generar conflictes, com ha passat sempre amb l’esquerra, i sabem el preu que en paga. Sovint, però, no és fàcil evitar-ho, i no en vam saber. Per a mi, un error greu: igualtat i diferència no son antagòniques, sinó dues cares de la mateixa moneda; si no hi hagués diferència, hi hauria uniformitat, més que igualtat. Però ja hem fet dos bàndols, cadascun dels quals creu que té tota la veritat, quan de fet només en posseeix un petit tros, aquell que pot explorar a fons i oferir-lo a totes.

I més divisions, esclar: feminisme burgès, socialista, blanc, negre, de països pobres, trans, queer, i més, i d’altres que en vindran. Cada nou avenç planteja una mirada nova, una nova exploració dels possibles. Alguns intents es demostraran errats, probablement, i quedaran abandonats; d’altres seguiran, canviaran coses, obriran el camí per a nous intents i reivindicacions, perquè les anteriors ja hauran estat assolides. Hi ha un problema, certament: el desig de protagonisme, molt vinculat a la competitivitat que també ens atrapa, que entrar en l’univers masculí té un preu. I a més, hi ha subvencions, entrevistes als mitjans, noms vistosos, algun petit poder, un munt de temptacions per a les dones silenciades fins ara, que tot just estrenem la paraula pública. Tot això crea rivalitats, desgasta. Afebleix, i és més fàcil silenciar les reivindicacions si es pot dir que “ni elles saben el que volen” que no pas si el corrent és ample i poderós i es presenta unit en els objectius fonamentals.

Del feminisme n’hem après la sororitat, la germanor entre dones, l’amistat, el respecte mutu, malgrat totes les temptacions de pactar amb els més forts. Si avui se’ns presenta com un moviment social imparable és perquè tantes abans de nosaltres s’han esforçat per alliberar-nos. Perquè hem après a no ser rivals, sinó solidàries, sigui quina sigui la nostra edat i condició; hem après a comprendre’ns en la nostra diversitat i fins i tot en les nostres distàncies, en la realitat de tot allò que ens separa. Hem après a estimar-nos, i a estimar la tasca de transformació de la societat que ara ens toca fer, per a nosaltres i per a tothom. I amb la vaga del dia 8 en tants països en tindrem una gran prova. Postfeminisme? Que lluny que queda encara el mar!