El gran retrocés
"Que la teva veu no se senti més enllà de la porta del pati". Aquesta és una de les normes morals que va rebre la generació de la meva mare: una dona que es tingui per virtuosa i admirable ha de ser invisible fora de la llar, en presència d'homes que no siguin de la família. Potser per això ens ha costat tant a les filles trobar la veu per plantar cara al patriarcat. Ara els talibans, en el seu odi ferotge contra el sexe femení, han decidit fer emmudir la meitat de la seva població en els espais públics. No en tenien prou de tapar-les i esborrar-les de les escoles i les feines, de segregar-les fins a convertir-les en figures espectrals. Els EUA estan a punt de triar la primera presidenta de la seva història i tothom celebra la fita, quin riure més contagiós el de Kamala Harris, quina alegria més esperançadora. Només que Harris ja era vicepresidenta quan la potència americana va abandonar les afganeses a la seva sort després de dues dècades d'intervenció desastrosa.
També l'Iraq d'avui, una societat trencada per la guerra, està a punt de fer un enorme retrocés pel que fa als drets de les nenes i les dones. Es tramita una reforma del codi de família, un dels més progressistes del món àrab, per permetre que alguns grups religiosos puguin casar nenes a partir dels nou anys (lunars, que són menys anys encara), posar traves al divorci si la que el sol·licita és la dona (només s'admetrà en cas d'impotència i amputació del penis del marit, no es contempla la impotència moral dels qui no són capaços de tractar l'esposa com un ésser humà) i la custòdia dels fills passarà a ser automàticament del pare a partir dels 2 anys. Aquest canvi suposaria una religionització del dret civil. Paradoxes de la intervenció del país més democràtic del món: que les dones hauran tingut més garantits els seus drets sota el règim de Sadam Hussein.
A l'Iran, tot i que el focus estigui posat en el conflicte amb Israel, el règim continua la seva guerra contra la població femenina. La premi Nobel Narges Mohamadi, juntament amb altres recluses de la presó d'Evin, haurien estat colpejades amb violència per protestar contra les execucions massives d'aquest estiu.
Més a prop, a casa nostra, fa de mal veure noies joves que vesteixen amb indumentària fonamentalista. Ara ja no n'hi ha prou que el mocador tapi els cabells, ha d'arribar fins a la cintura i esborrar del tot els límits del cos de qui el porta. Les túniques cada cop més amples i llargues es van imposant i jo he vist dones amb mitjons i guants sota la solana estival.
En tots aquests casos no és precís parlar de regressió perquè no tornem a cap lloc que hagués existit en el passat sinó que ens volen fer viatjar a un present i un futur terrorífic en el qual les velles normes de la misogínia religiosa s'hibriden amb la tecnologia més puntera per establir un totalitarisme que té com a principal objectiu esclavitzar les dones. Cap d'aquestes vestimentes fantasmals han format part de cap cultura ni tradició, però els discursos dels fanàtics i les seves lleis arriben fins a territoris que abans s'escapaven de l'ortodòxia gràcies a aquesta distància. Aquest estiu he trobat fotografies de Beni Sidel, el meu poble de naixement, de principis del segle XX i les dones duien el riizar, una tela llarga que entortolligaven al voltant del cos i que deixaven al descobert els braços. Per descomptat que les nenes no anaven tapades. Cosa que demostra que aquesta suposada identitat ancestral no és res més que un invent dels homes per tornar-nos a tancar. El més descoratjador, tot i que ja ens ho havien advertit les feministes, és haver de tornar a batallar per aberracions tan salvatges com la pederàstia feta llei i que pretenguin silenciar la veu que les denunciï.
