Vist avui, el 8 de març del 2018 queda molt més lluny que fa set anys. En aquell moment ens pensàvem que la gran onada que començava a créixer seria l’onada imparable, la definitiva. Era la gran onada. Els carrers es van omplir d’indignació col·lectiva i de revolució. L’onada s’aixecava imponent. El món sencer es banyava en un moviment que venia de lluny, d’onades que van anar trencant murs per obrir-nos pas a les dones que veníem al darrere. Però les que veníem vam topar amb més murs, els vells que encara no havien caigut. I, com les nostres predecessores, vam ensopegar amb els fonaments, amb els pilars del patriarcat arrelats al planeta, com si no hi hagués una altra possibilitat de vida que la violència i la discriminació sistemàtica cap a les dones; amb aquesta organització social que encara preval, la que els homes van decidir com seria, no només sense demanar l’opinió de les dones sinó prohibint a les dones tenir una opinió. I després les van titllar d’ingènues. Sobre aquest pilar desastrós creix ara un nou ordre mundial, que és més antic que l’anar a peu. Amb dones liderant les extremes dretes perquè puguem sentir allò de: “Les dones, quan són dolentes, són molt més dolentes que els homes”. En dolenteria es veu que sí que estem ben valorades. És curiós. Però com a curiositat diré que el feminisme defensa la igualtat. I ja ens sap greu que les dones ens haguem d’igualar per l’extrema dreta i no per l’esquerra, però el feminisme no fa dones bones o dolentes. Ni fa les dones millors que els homes. La gent que pensa que quan som dolentes, som més dolentes, és la mateixa que creu que les feministes som unes pesades. És la mateixa gent que sosté que una de cada dues dones ha patit violència masclista a Espanya perquè elles la provoquen, que els feminicidis es perpetuen perquè la gelosia mata i que la bretxa salarial augmenta perquè les dones no volen càrrecs de responsabilitat. I tots vivim en aquest món.
Han passat set anys i veiem com s’ha modificat lleugerament la superfície social, però els nostres drets i llibertats continuen al pis de sota. I en la superfície, bàsicament, hi ha molt postureig. Com passa sovint, cal mirar les coses petites. Us convido a fer un exercici en aquest mateix diari. Llegiu articles i entrevistes i mireu quins referents tenen els articulistes i els entrevistats. En el cas de les dones és fàcil que citin o parlin d’algun home. En el cas dels homes és estranyíssim que parlin d'alguna dona o la citin. I això, que pot semblar secundari, és l’adob que continua alimentant el masclisme amb aquell xiuxiueig que el fa trampós i insuportable. Perquè una manera de perpetuar-lo és continuar menystenint el que han fet, dit, escrit o creat les dones. Perquè els cànons i, per tant, allò que té realment valor, han estat fets, dits, escrits i creats pels homes.
Set anys després no són les manifestacions les que han de prendre el pols del feminisme. Tampoc una vaga. Ja la primera del 2018 va tenir un seguiment molt escàs. Tot i així, amb repercussions per a set activistes condemnades a Catalunya. El feminisme s’ha de manifestar a casa, a la feina, al carrer, als mitjans, a les institucions. El feminisme no és una pancarta. Per això, justament, sempre s’ha intentat apedregar-lo. Aquest afany demolidor només es pot entendre des de la por anacrònica. Perquè el feminisme continua sent l’únic moviment capaç de transformar la societat engolida per un sistema que vol morir matant. Totes les onades s’acaben trencant. Però sempre en venen de noves. I fins a la igualtat real, el mar no estarà en calma.
