L'abril del 2020, poc després de l’esclat de la pandèmia, 159 milions de llars americanes van rebre un xec de 1.200 dòlars (més 500 per cada infant). Aquesta mesura, coneguda com a pagaments d’impacte econòmic o xecs d’estímul, es va repetir el desembre del 2020 i el març del 2021. En pocs dies, el govern de Trump va aconseguir arribar a una gran majoria de ciutadans americans. I els primers a rebre l'ajuda van ser aquells que ja tenien la seva informació fiscal registrada perquè havien presentat la declaració de la renda en anys anteriors. L’ingrés va ser directe als seus comptes bancaris. Una mesura àgil que va proporcionar a milions de famílies un petit respir econòmic en un moment d'emergència màxima.
Una de les principals funcions d'una mesura política és assegurar-se que arribi a totes les persones per a les quals ha estat dissenyada. Però, sovint, detalls aparentment petits, com no conèixer una adreça actualitzada o no tenir un compte bancari registrat, poden fer que fins i tot el millor dels ajuts fracassi. Això és especialment crucial en moments d’emergència com el que va provocar la pandèmia o com la DANA, quan la capacitat de garantir que els ajuts arribin de manera ràpida i eficient és fonamental.
En el debat sobre l’augment de l'SMI aquest any, l’element principal són les seves implicacions fiscals. Que la situació econòmica de moltes famílies millori les porta també a veure’s obligades a presentar la declaració de la renda. Sovint vist com un procés a evitar, és, des del punt de vista social, una benedicció: ens permet tenir una imatge més real de les rendes de tota la ciutadania. Una administració que coneix millor la distribució dels seus ingressos pot dissenyar intervencions més eficients, ajustar ajudes i garantir que els recursos arriben de manera més equitativa.
A més, les rendes més baixes es poden veure beneficiades pel fet de presentar la declaració. Això passa amb l’ingrés mínim vital (IMV), on tots els beneficiaris i les persones que viuen amb ells estan obligats a presentar la declaració, malgrat ser una renda exempta de pagar impostos. La declaració de les rendes més baixes també pot suposar una devolució, ja que s'hi poden aplicar deduccions fiscals o mínims familiars, cosa que pot reduir la càrrega tributària.
El sistema fiscal espanyol i català és complex i presenta tipus marginals més alts que molts països del nostre entorn, però amb una recaptació inferior. Això no es deu només al frau fiscal, sinó també a la multitud de forats i deduccions fiscals dissenyades per afavorir les rendes mitjanes i altes. Els avantatges fiscals, que haurien de ser una eina de redistribució, acaben deixant de banda les famílies amb ingressos baixos.
Declarar no és sinònim de pagar (més) impostos. En aquest sentit, mesures com la reducció del tram autonòmic acordada pel govern i ERC poden facilitar aquest procés, però també hauríem d’explorar nous mecanismes com les deduccions o crèdits fiscals reemborsables. Això permetria a les famílies de rendes baixes beneficiar-se realment de les deduccions actuals. No només millorant l'equitat del sistema, sinó també contribuint a una distribució més eficaç de les ajudes.
Massa veus al debat públic consideren que “evitar la declaració” és un benefici per a les persones amb menys ingressos. I això és un error. Declarar no és només pagar impostos: és formar part d’un sistema que ens ha de beneficiar a tots.
