Ara mateix, en algun lloc de Rússia, un geni escriu una novel·la satírica hilarant sobre Vladímir Putin. N'estic segur. Per desgràcia, trigarem uns quants anys, o dècades, a descobrir aquesta obra mestra. Sempre que tinguem sort i no sigui Putin qui la descobreixi abans, perquè en aquest cas l'escriptor caurà accidentalment des d'un desè pis i la cosa quedarà en no res.
Resulta evident que la gran literatura russa sol, a causa de les successives tiranies, servir-se freda.
Hi ha pocs assumptes tan truculents com la història de les lletres russes al segle XX. Borís Pasternak va escriure el Doctor Jivago entre 1945 i 1955, i només va aconseguir publicar la novel·la (a Itàlia i el 1957) gràcies al corresponsal italià de Ràdio Moscou, Sergio d'Angelo, i a l'editor Giacomo Feltrinelli, que es van emportar el manuscrit clandestinament. Quan li van concedir el Nobel, el 1958, Pasternak va haver de rebutjar-lo per pressions del Partit: a Rússia sempre hi ha hagut pisos alts des dels quals caure accidentalment. Feltrinelli, ja que expliquem detalls, va acabar fundant el 1970 el Grup d'Acció Partisana i va morir el 1972, quan li va esclatar a les mans l'explosiu que col·locava en una línia d'alta tensió propera a Milà.
I què me'n diuen d'El Mestre i Margarita? Mikhaïl Bulgàkov la va escriure entre 1928 i 1940, però va morir abans d'acabar-la. La seva dona la va concloure com va poder. Es va publicar a Rússia en dues parts (1966 i 1967), parcialment reescrita per un censor i expurgada dels passatges suposadament antisoviètics (una de cada deu pàgines, que els anys següents van circular com a samizdat manuscrits); el text més o menys canònic només va poder arribar a les llibreries el 1989, gràcies a la caiguda de la Unió Soviètica. Va arribar a taula fred, fred.
I fredes arriben les obres de Serguei Dovlàtov, el millor que es pot trobar ara a les llibreries. No exagero. Us faig un breu resum de la seva biografia. Dovlàtov va néixer el 1941 a Baixkíria, també anomenada Baskortostan, una república soviètica on la seva família, de Leningrad, havia estat desplaçada per la invasió alemanya. Va estudiar finlandès. Va fer tres anys de mili com a guardià en un camp de concentració d'alta seguretat. Va treballar com a periodista i guia turístic i com a escriptor impublicable; en el que és essencial, va exercir com a represaliat crònic. El 1976 va ser expulsat de la Unió de Periodistes Soviètics. El 1979 va aconseguir emigrar als Estats Units, on la revista The New Yorker va comprar diversos dels seus contes. Va morir el 1990: el cor li va fallar després d'un coma etílic.
A poc a poc els seus llibres es van anar publicant i llegint. A poc a poc el difunt Dovlàtov va anar sorprenent els lectors amb la seva prosa seca i exacta. ¿Recorden com explicava els acudits Eugenio? Així, greu i amarat en vodka, Dovlàtov perpetrava uns textos de vegades irònics, de vegades sarcàstics, sempre divertidíssims, en què ho esbudellava tot, incloent-s'hi a si mateix. Era un paio capaç de narrar les tortures que va patir a l'URSS com si recités la llista d'ingredients d'uns piroixkis.
Els semblarà que enfotre's a aquestes altures del “sistema cultural” soviètic queda una mica demodé, però els desafio a llegir la primera part d'Ofici sense que se'ls escapi el riure. Els temes que aborda Dovlàtov queden una mica antics: el que és absurd i opressiu de l'URSS, la vida bohèmia i desastrada dels “joves escriptors progressistes” al Moscou de fa 50 anys, la tragicomèdia de fugir a Occident amb una sola maleta, els entrellats de la premsa russa a Nova York (si els va agradar Ninotchka, d'Ernst Lubitsch, gaudiran bojament amb la penya d'exiliats russos que confeccionava el diari The New American, literàriament camuflat com El Mirall), els Estats Units de Ronald Reagan i el desordre vital del mateix Dovlàtov els últims anys.
Què hi farem. Com hem dit, la millor literatura russa no ens arriba mai acabada de fer. El poeta Joseph Brodsky, premi Nobel de literatura el 1987, amic de Dovlàtov i exiliat als Estats Units com ell, va dir del nostre home que era “l'únic escriptor rus les obres del qual es llegiran sempre”. Potser tenia raó.
Ara ja es pot fer burla del sistema soviètic. Vladímir Sorokin ha publicat a Rússia obres força tremendes (en una d'elles Ióssif Stalin i Nikita Khrusxov mantenen trobades sexuals) i, tot i que els sequaços de Putin han muntat fogueres amb els seus llibres, de moment segueix viu.
Caldrà esperar força per llegir aquest geni desconegut que, ara mateix, escriu ocult la sàtira definitiva sobre el tirà Vladímir Putin.
