Bob Pop, el presentador del programa de llengua del 3Cat Bob in translation (n’adoro el títol), ha dit en una entrevista a l'APM? que és "classista" demanar que la gent que viu a Catalunya aprengui el català.
Classista és qui practica el classisme. I classisme és, segons el DIEC, el sistema que tendeix a mantenir les diferències entre les classes socials. Per si de cas el fet de buscar-ho al DIEC és classista, ho busco també al diccionari de la RAE, que no és sospitosa de classisme, perquè a Madrid no es “demana” que la gent que hi viu parli la llengua pròpia de la zona. S’exigeix i es dona per descomptat. La RAE defineix classisme com l’actitud o tendència de qui defensa les diferències de classe i la discriminació per aquest motiu. Ho he traduït, però no per classisme: si estigués escrivint l’article en anglès també ho faria.
Vatua el wok. Demanar als habitants de Catalunya que parlin la llengua (mil·lenària, ves per on) del país és classista. Això només passa aquí, i significa que tots els catalanoparlants som de classe alta i tots els no catalanoparlants de classe baixa. Prou de demanar. He comprovat que, sempre, com més amable ets pitjor et tracten. I com més exigent i maleducat ets, més reverències reps. El sistema de Bop Pop és el bo. Ell no parlava català i, com ha dit, ara el parla per diners: tots els catalans (els rics i els pobres) li paguem un programa (meravellós) de televisió. Aquest és el bon classisme. Si cal pagar, paguem programes a tothom. No siguem garrepes, que ja prou llufa tenim. Donem un programa de tele a cadascun dels castellanoparlants que viuen a Catalunya i que troben classista parlar en català. Parlamentaris, cambrers que saluden amb un “Hola, chicos!”, conductors de taxi, esportistes, creadors de contingut, reporters, pares i mares de l’AMPA, venedors de droga, monitors de gimnàs, bruixots i esotèrics... O sigui, tothom excepte els quatre ricatxos que encara quedem. Qui vulgui ser de classe alta com nosaltres que parli en castellà fins que li donin un programa a TV3. Pel preu no ha de patir ningú. Pel català, la casa és gran i no repara en gastos.
