La Gran Fuga

És impossible llegir la denominació Gran Dimissió o Gran Renúncia sense sentir un pessigolleig d’emoció auroral. Després, quan un s’acosta una mica més al fenomen, amb més penombres que certeses, l’ànim es refreda ràpidament. És veritat que en els últims mesos al voltant de nou milions de nord-americans han deixat voluntàriament la seva feina, però l’onada ha arribat molt esmorteïda a Europa i gairebé esvaïda a Espanya. La Gran Dimissió o Gran Renúncia sembla reduir-se als Estats Units, un país on hi ha molt poca protecció laboral i on, alhora, no hi ha atur, cosa que indueix i permet els desplaçaments. A Espanya, per exemple, les condicions de treball són precàries, però la desocupació és altíssima, de manera que no sembla fàcil deixar-se portar per la temptació d’una aventura sense tornada. Ningú no pot posar en dubte el cansament de molta gent i la resistència creixent a acceptar salaris de fam i horaris de ferro, però no sembla prudent parlar d’una inversió de la relació de forces entre el capital i el treball. La Gran Dimissió o Gran Renúncia -tinc aquesta impressió després de llegir alguns estudis- es limitarà a una petita recomposició dels mercats laborals després d’una pandèmia que ha introduït nous hàbits tecnològics i la necessitat d’algunes reformes sectorials.

Més interessant em sembla el pessigolleig que ha produït en la nostra imaginació, tan pobrament regada en els darrers temps. Més enllà de l’addicció mediàtica als grans titulars i les majúscules, crec que en la Gran Renúncia o Gran Dimissió s’hi han bolcat els somnis frustrats d’una Gran Fuga beethoviana. Totes les grans catàstrofes -guerres o pandèmies- generen la il·lusió religiosa d’una palingenèsia o, en termes informàtics, d’un radical reformateig general. S’ha parlat molt del “retorn a la normalitat”, però aquest desig era inseparable d’un altre de tan ancestral com decisiu: el desig que passés alguna cosa, que les vides es capgiressin, que la pandèmia ens proporcionés l’oportunitat d’un “canvi d’ànima i de civilització”. L’alleujament de la tornada a la normalitat, molt limitada i segurament impossible, es veu acompanyat del desassossec que tot segueixi igual: les mateixes feines, els mateixos plaers, la mateixa desconfiança en el futur. Aquesta frustració s’ha alliberat en la fantasia d’una Gran Dimissió o Gran Renúncia, motlle dels nostres somnis mil·lenaristes reprimits: punt de fuga d’una imaginació fins ara sense sortida. “Fins i tot els exèrcits de la meva imaginació patien derrotes”, va escriure Pessoa. La Gran Dimissió seria i -no és poc- la primera victòria de la nostra imaginació.

No hi ha, doncs, Gran Fuga, entre altres raons perquè, si ho intentéssim, on fugiríem? El poble jueu de la Bíblia va fugir d’Egipte a la terra de Canaan, on es va dedicar al pasturatge i el cultiu; les víctimes de la descomposició de l’Imperi Romà es van convertir al cristianisme i van fugir al desert; els negres cimarrons fugien de l’esclavitud per organitzar-se en quilombos a la muntanya, i els maltractats per la justícia fugien a la serra o a la selva i constituïen guerrilles. On podríem fugir avui? Aquesta sensació de claustrofòbia, em sembla, explica la felicitat imaginària d’una gran dimissió, però obliga, sobre el terreny, a moviments introspectius. Vull dir que, si un no pot fugir cap a l’exterior, fuig dins de si mateix o dins del recinte tancat on discorre la seva vida. Hi ha potser una Gran Fuga, sí, però és la Gran Fuga dels rics cap a formes d’austeritat elitistes, a l’espera de poder escapar materialment a Mart; la Gran Fuga d’un sector de la classe mitjana cap al teletreball; la Gran Fuga del vot cap a partits destropopulistes extremistes; la Gran Fuga de la raó cap a negacionismes i rebel·lies esotèriques; la Gran Fuga cap a l’interior de l’ànima, penjada, com uns calçotets bruts, als budells d’internet.

Hi ha, això sí, la petita i constant fugida reprimida dels cossos cap a les fronteres, per les quals es colen, malgrat els cops, els que acabaran pagant les nostres pensions i cuidant els nostres pares. I hi ha, esclar, la Gran Quedada, la d’aquesta majoria que es queda atrapada en les feines de merda i en els plaers de merda; i que segueix cultivant, malhumorada, la seva raó pansida; i que es vacuna confiant en la ciència i desconfiant de les farmacèutiques; i que creu que la terra és limitada i rodona; i prefereix els Reis Mags als extraterrestres.

Si no es pot organitzar la Gran Fuga, cal organitzar la Gran Quedada. D’això se’n diu -o se n’hauria de dir-política. Després de la pandèmia -si és que podem parlar en passat- molta gent somia amb Grans Dimissions col·lectives i es queda amb les ganes de canviar de vida i de plaers. Si no trobem una alternativa, si no ens donem raons i mitjans per quedar-nos, la imaginació lenitiva d’una Gran Renúncia, dessecada de nou, deixarà pas a més i més nombroses Grans Fugues internes: darrere dels murs, cap als nostres idèntics, contra els altres.