Una gran exposició d’arquitectura
Un consell: deixin el que estiguin fent, surtin per la porta i vagin a veure l’exposició que hi ha al Palau Robert sobre l’arquitectura de RCR, l’estudi d’Olot liderat per Aranda, Pigem i Vilalta. Per poc sensibles que siguin a l’arquitectura, l’art o la cultura tindran ocasió d’assistir a una de les millors exposicions d’arquitectura que s’han fet mai al nostre país. Ni més ni menys. I creguin-me si els dic que en aquest país es fa molt bona arquitectura.
Tots els nostres polítics s’han omplert la boca els darrers anys reconeixent l’alta qualitat de l’arquitectura que es fa a Catalunya i el seu valor tant cultural com econòmic. Les dades confirmen que l’arquitectura de Barcelona és una de les raons més importants a l’hora de decidir visitar la ciutat. Però, que jo recordi, fins ara mai hi havia hagut una exposició institucional d’aquest calibre dedicada a un estudi d’arquitectura català contemporani. Ja era hora.
L’exposició no defraudarà a ningú. És magnífica pels continguts -no en va RCR són probablement els nostres arquitectes més reconeguts internacionalment- i també pel continent, ja que el disseny de l’exposició és en si mateix una mostra del seu talent i de la intensitat amb què emprenen qualsevol tasca. Una presentació eficaç capaç de comunicar l’esperit de la seva arquitectura amb una gran quantitat de vídeos, fotografies, dibuixos i maquetes que ens acosten al seu particular univers creatiu i al mateix temps tenen la capacitat de remetre’ns als grans temes de l’arquitectura. I tot això amb un muntatge d’una puresa estètica innegable.
El comissari de l’exposició, Josep Maria Montaner, ha fet una molt bona feina. Ha triat amb cura una sèrie de conceptes cabdals en la seva arquitectura i els ha il·lustrat cadascun d’ells amb una obra emblemàtica, triada d’entre les moltes que han construït aquests darrers anys. Els comentaris dels mateixos autors acompanyen el recorregut i serveixen de guia per entendre quines han sigut les seves intencions en cadascun dels projectes.
“L’arquitectura no ha d’imposar-se al paisatge, hi ha de conviure i treure partit de la seva bellesa”. Un dels projectes protagonistes és el de les caves Bell-lloc a Palamós, una arquitectura (no en podem dir edifici) excavada a les entranyes de la terra, en la foscor, que quan la visitem (els hi recomano fervorosament) ens transporta a sentiments ancestrals provocats pel fet d’estar enterrats i pel contacte directe amb l’infinit gruix de les parets que delimiten l’espai en què ens trobem. Un edifici que no existeix, que no es pot veure, i que, tot i així, és capaç de commoure’ns d’una manera que no es pot explicar amb paraules.
“L’espai apareix quan se’n defineixen els límits. Flueix quan té continuïtat. El buit és l’espai definit que el ciutadà respira”. Aquest comentari apareix associat a l’espai La Lira a Ripoll. Un projecte que no es pot definir fàcilment, ja que ni és plaça ni tampoc edifici, però és les dues coses alhora, i que ha redefinit amb la nova passarel·la els recorreguts, construint una gran porta que el que fa és senzillament dibuixar el buit.
Paisatge, espai i matèria. Aquests són els temes que es van repetint insistentment en cadascuna de les obres. Una arquitectura en què l’estructura és en si mateixa l’essència de cada projecte. Com en el Museu Soulages a Rodez, en la meva opinió la seva obra més madura. Un projecte que, com sempre, parteix d’una lúcida reflexió sobre el lloc on s’ubica i proposa una successió de caixes d’acer rovellat ancorades en el pendent. Aquests volums semisoterrats oculten gran part del volum de l’edifici des del parc i ofereixen una emocionant visió monumental des de la part baixa de la ciutat. “La materialitat està pensada perquè s’hi incorpori el temps”, diuen els autors, i la veritat és que en totes les seves obres les textures rugoses, tàctils i perceptives dels materials formen part intrínseca de l’experiència de viure’ls. Un no pot mai deixar de passar la mà pels seus murs.
La darrera sala de l’exposició es dedica a l’Espai Barberí, l’antic taller de fer campanes on treballen, les textures del qual de ben segur que han influenciat la seva particular manera d’entendre el món, com probablement també ho ha fet el paisatge de la Garrotxa. “No hi ha formes, ni distribucions, ni sistemes preconcebuts. El que hi ha és tan sols la certesa de la relació amb el lloc com a eix del projecte”.
No us la perdeu: parla d’ARQUITECTURA, així, en majúscules.
