La gran evasió

Dinar amb tres empresaris dels que tenen projectes, idees a llarg termini i un país al cap. Dos han creat empreses amb sòlides branques internacionals en sectors tan importants com l’aigua i la comunicació. Són companyies fortes arrelades en l’empresa familiar. El tercer és un directiu dels de la millor escola de l’administració i la col·laboració publicoprivada. Dels que fan que les coses passin i regalen idees i executen projectes quan els polítics triguen a aterrar al càrrec que els ha estat assignat al marge de la seva experiència en el sector. L’ambient és italianitzant. L’única cosa que esperen és que l’administració irrompi com menys millor en els seus projectes de creixement empresarial.

L’empresa i l’economia al marge de la política. Un d’ells pronuncia la frase: “El país està esgotat”. La bona notícia que Puig sortiria a borsa encara no s’havia produït, però tampoc és suficient per filtrar-se en l’humor i canviar l’ambient econòmic.

Veig tres científics de primera línia en dues reunions diferents. El seu optimisme genètic habitual ha esdevingut preocupació per una lenta i tenaç pèrdua de competitivitat i d’iniciativa. El dret administratiu es menja els projectes disruptius que intenten competir en el món, els fons per a la investigació són insuficients, dos investigadors expliquen com les traves burocràtiques per aconseguir un simple visat per a un becari estranger els mortifica. Un d’ells pronuncia la frase: “La qualitat de l’ensenyament està perduda. És impossible recuperar-la amb l’actual manca d’exigència als mestres, i la universitat empitjora”.

Comencen a córrer els primers resultats de les enquestes i els trackings dels partits catalans. La campanya es farà llarga. El canvi de cicle sembla evident, però al mateix temps els resultats apunten a un bloqueig que dificultarà la formació de govern. L’electorat catalanista, esdevingut independentista, està en un estat de latència, decebut, desactivat. No només no sap a qui votar, sinó que es planteja si anirà a votar. La decepció pel resultat i pel lideratge del Procés i la divisió artificial entre gestió i independència castiga un Govern de perfil baix.

Puigdemont capitalitza els símbols. La restitució sona èpica, però requereix l’amnèsia de la tarda del 27 d’octubre del 2017, amb la desoladora declaració d’independència i el silenci posterior. Salvador Illa no té garantit el Govern ni si el sobiranisme no aconsegueix sumar.

Fugida a un congrés internacional sobre periodisme. Que si els desafiaments de la intel·ligència artificial, que com fer rendible el periodisme de qualitat, que si els nous models de publicitat..., però el moll de l’os és l’evasió. La gent s’evadeix de les notícies. Els problemes globals i els locals generen angoixa i la desconfiança sobre la qualitat i la veracitat de la informació allunya molts ciutadans de la premsa. L’onada populista que recorre Amèrica i amenaça Europa es nodreix de la gran evasió.

Mentrestant, alguns mantenen la dignitat de l’ofici. Una periodista m’explica els codis del narcotràfic en una de les ciutats aparentment més tranquil·les de l’estat més violent de Mèxic. Allà on viuen les famílies dels grans narcotraficants s’observa l’exemplaritat del narco. Els lladres de cotxes apareixen morts amb un cotxet de joguina sobre el pit, els díscols són fuetejats i passegen despullats ensangonats per la ciutat, es dispara contra el hall d’un diari, apareixen caps d’ajusticiats a la porta d’un altre. Es produeixen tocs de queda espontanis quan la població percep que la tempesta s’acosta i mentrestant s’omplen els restaurants i les nenes fan festes per posar-se de llarg. Alguna cosa semblant als codis d’honor generacionals desapareix i els càrtels van estenent-se pels països veïns i enviant la droga a Nord-amèrica i a Europa amb vaixell. De tant en tant desapareix un periodista.

Un innovador empresari argentí defineix els sentiments de la nostra època mencionant la por, la incertesa i el ressentiment. També a Europa, malgrat que vivim al millor dels mons. El futur no està escrit i ningú ha dit que deixar caure l’esperança pel pendent de la insatisfacció i el ressentiment sigui inevitable. Jugar a la decadència no és una opció. Podem començar votant, encara que no ens ho posin fàcil. Podem continuar informant-nos, encara que faci mandra i ens posi de mal humor.