Mig món intenta a hores d’ara entendre la lògica que mou el tupè de Donald Trump. Analistes, acadèmics, periodistes i ciutadans de mig món intenten entendre quina és i com funciona la racionalitat del president dels Estats Units. Estupefactes, proven de comprendre els seus perquès per intentar preveure les línies mestres d’una acció política desconcertant. Hi ha hagut moltes interpretacions sobre el seu narcisisme, el seu ego hipertròfic i tantes altres característiques psicològiques, però potser no cal donar-hi gaires voltes i entendre que Donald Trump és un simple especulador. Negocia des de posicions de força, sense anar més enllà del seu benefici econòmic, i extorqueix sense contemplacions el contrincant. Ni la coherència ni la veritat semblen límits que molestin la seva capacitat executiva. Trump governa amb mentalitat de guerra, de la mateixa manera que fa negocis, campanyes i aproximacions sexuals.
Mentre els economistes intenten preveure els efectes dels aranzels, anunciats en una mena de pissarra d’una subhasta, i es pregunten quines conseqüències tindrà sobre l’economia mundial a mitjà termini, Trump juga a sembrar el pànic per negociar millor. Especula per atraure els afectats a una negociació bilateral que els desproveeixi de força de negociació col·lectiva. Com que mai no hem vist implementar un conjunt d’aranzels tan enorme és difícil preveure’n les conseqüències, però per a la vida dels nord-americans no estem parlant d’uns quants dòlars més per comprar una torradora, sinó de milers per comprar un cotxe, omplir el carro del súper o pagar una hipoteca. Els primers dies de destrucció del marc mundial del comerç indiquen als EUA caigudes fortes dels mercats i un panorama d’increment de preus, de debilitament del dòlar (7%) i alhora d’un previsible estancament dels tipus d’interès i de l’economia.
La nova administració dels EUA ha fet saltar pels aires dècades de negociacions i equilibris comercials interpretant el que és una sofisticada cadena de proveïdors i socis internacionals com una simple relació amb un exèrcit "d’estafadors". Gent que s’aprofita de la magnificència nord-americana.
Els efectes sobre Europa dependran de la capacitat de negociació col·lectiva i de si es paga amb la mateixa moneda, augmentant o no els aranzels en resposta al 20% d’afectació general. De moment la UE respondrà la setmana que ve a la pujada del 25% sobre l’acer i l’alumini i espera establir canals de comunicació, avui pràcticament inútils, per afrontar la resta. La UE haurà de decidir en quin grau un món interconnectat pot arrossegar-la a aproximar-se a la Xina.
El menyspreu que té Trump pel model europeu, en què la renda de cadascú no és el seu únic valor social, anuncia una negociació difícil. Què pot fer canviar els equilibris de força? Que el deteriorament de l’economia nord-americana s’acceleri i els ciutadans entenguin que votar no és un joc sense conseqüències, ni sobre les seves butxaques, ni sobre els seus limitats serveis sanitaris, ni sobre els seus valors patriòtics.
Trump representa exactament el model oposat del món en xarxa i cooperatiu que en algun moment s’havia dibuixat com un horitzó de progrés. Un món construït sobre la confiança de les persones en l’exercici de les seves relacions comercials i humanes, que afavoreixen un esperit emprenedor, davant de la por i el replegament que ell simbolitza. Els valors d’aquella societat liberal, acollidora de la diferència i meritocràtica han fet aigües. La nova mentalitat en voga és la de la desconfiança, l’amenaça, la inseguretat i el tancament per protegir-se de l’estranger. Sembla contradictori, però avui en un país d’immigrants i nets d’immigrants s’ha imposat la idea que el món és un lloc hostil ple d’estrangers a qui témer.
La política de Trump destrueix el millor dels EUA, el que l’ha fet un país pròsper, ric i lliure. Avui, la reacció MAGA ataca les institucions i comunitats més implicades en l'intercanvi internacional: investigadors, científics, universitats, el cos diplomàtic, les agències d'ajuda exterior i aliances internacionals com l'OTAN i l’ONU.
Davant d'aquesta andanada sembla que es comencen a despertar alguns demòcrates i pocs republicans, fins ara confortables i complaents, que somreien plàcidament esperant el naufragi. Per mig despertar-se ha calgut que l’aigua entri per totes les vies de l’economia, el comerç, la immigració, els drets individuals, la política d’asil, els pocs serveis públics –ja siguin en sanitat o educació–, la llibertat de càtedra a les universitats i la recerca científica.
Els nord-americans hauran d’entendre que són ciutadans i que poden i han d’exercir la ciutadania si volen frenar no ja la decadència sinó la recessió i l’esfondrament dels valors fundacionals, determinants en moments clau com la Segona Guerra Mundial. Ja no és només una qüestió de butxaca, sinó d’identitat. I esclar, això té costos.
