El gran descrèdit

Vaig sentir explicar a l'ambaixador de Noruega que la principal riquesa del seu país era el treball femení. El 73% de les dones treballen, 23 punts per sobre de la mitjana de l'OCDE. Aquesta diferència en termes de PIB, deia, representa per a Noruega tant com el petroli, el seu negoci principal. El país te un 3% d'atur. Hi ha països decents en què la plena ocupació és realment factible.

Vivim en terres en què la política està molt desacreditada. Entre les causes, s'assenyala sempre la corrupció. La densa promiscuïtat entre política i diner té uns efectes demolidors. Els ciutadans veuen que cada cop són més els que han fet de la política via d'enriquiment personal. Pesa també la sensació de dependència del poder econòmic. Els polítics estan menys pendents del que vol la ciutadania i més de la voluntat dels que ocupen els llocs claus de l'economia, en especial els bancs. I resulta indignant la distància entre la peroració ideològica i l'acció pràctica, i la impunitat amb què s'incompleixen les promeses electorals.

Però el factor principal del descrèdit és l'atur. ¿És legítim un govern que no és capaç de fer res per impedir que l'atur arribi al 26% de la població activa? El treball és la forma bàsica de subsistència. Què vol dir governar si no es pot garantir que els ciutadans tinguin feina per sobreviure? A Espanya, sis milions de persones no tenen ocupació i molts dels que en tenen no reben un salari suficient per arribar a final de mes. Tot el que els governs són capaços de dir és que l'atur encara creixerà i que cal mantenir l'esperança. Els governs ja es comporten com les religions: demanen resignació i ajornar les solucions a la vida eterna. Si alguna cosa ens salva del caos social és l'il·legalisme popular i la disposició de les persones decents a ajudar-se entre elles. Tractar els altres com un fi en si mateix: aquest principi moral no està homologat en política, on els ciutadans són ombres enmig de les estadístiques. Els governs parlen de l'atur com si fos una fatalitat, com si ells no hi fossin per a res. Aquesta impotència és culpable. I és el gran descrèdit de la política.