La gran claudicació

3 min
L’alcaldessa 
de Ripoll i líder d’Aliança Catalana, 
Sílvia Orriols, a l’últim ple que es va celebrar 
a l’ajuntament ripollès. 


1. Estats Units. Deia Richard Sennett, a l’ARA, en l'entrevista de Quim Aranda: “Crec que ens dirigim cap a una mena de guerra civil temporal als EUA”. La paraula guerra plana sobre el planeta i cadascú l’adapta a les seves circumstàncies. És evident que les fractures americanes –en part fruit de la insolència de Trump– s’han fet cada cop més visibles a la resta del món. La dreta americana s’ha deixat arrossegar pel despotisme pornogràfic del seu líder. En el fons és la darrera expressió d’una societat dual, que ve tan dividida de lluny que no ha trobat la manera per renovar les bases jurídiques heretades dels seus fundadors. Les normes que regulen la República, començant per l’elecció del president, no han estat mai actualitzades, i contribueixen a fer més gran la fractura. Tan desajustades estan amb la realitat que un candidat republicà pot ser elegit president amb tres milions i escaig de vots menys que el candidat demòcrata. Expressió d’una divisió tan irreconciliable que no permet unes actualitzacions que requereixen acords molt amplis.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tot plegat fa que els EUA arrosseguin sempre aquesta sensació de fractura a la qual Sennett fa al·lusió. La novetat és que ara mateix estem en un d’aquells moments propicis per pensar que la confrontació està tornant a escalar a tot el món. I que el risc de fractura de les societats s’estén. ¿Un miratge propiciat per l’hegemonia de la comunicació digital, que sembla exacerbar les distàncies en lloc d’afavorir els intercanvis i els pactes?

2. França. Després d’uns anys que semblava que la vida portava a certa distensió, conseqüència de la ressaca bèl·lica del segle XX, des de la crisi del 2008 van tornant les tensions. Els partits que havien configurat les democràcies liberals i que deixaven al marge les formes de radicalització totalitària se senten en risc de perdre l’hegemonia que compartien, i es tornen a obrir esquerdes. El president Macron, que semblava estar per sobre de totes les coses, s’ha trobat de cop desbordat per un escenari que l’ha superat quan ell es creia insuperable. I tot intent de recuperar altra vegada la iniciativa no ha fet altra cosa que engrandir els forats i cavar la seva pròpia tomba política. Desconcertat perquè l’extrema dreta va arribar primera a les eleccions europees, va tirar la casa per la finestra i va convocar eleccions legislatives. Es va endur la gran sorpresa: una mobilització general de l’electorat –amb una participació històrica– va impedir la victòria de Reagrupament Nacional, amb l’esquerra passant al davant.

Només la frustració i el ressentiment permeten entendre la reacció de Macron. Com diu Henri Guaino, antic assessor de Nicolas Sarkozy: “És la primera vegada a la història de la nostra República que un govern no té legitimitat democràtica”. Efectivament, el guanyador –en aquest cas, l’esquerra– era sempre qui formava govern. Però Macron ha tirat pel dret i ha posat al govern el bloc central, que va perdre vuitanta diputats. I l’actual primer ministre conservador, Michel Barnier, depèn totalment del partit de Marine Le Pen, que el pot tombar quan li doni la gana.

3. Catalunya. En tot cas, errors manifestos de Macron a part, el que ha passat a França és en l’estela del que fa temps que passa a Europa: l’extrema dreta roba vots a la dreta i espera, sense pressa, que aquesta es posi a les seves mans. Le Pen té la paella pel mànec: ella marcarà els temps, sabent perfectament els límits del front republicà, que Macron acaba de liquidar en no assumir el resultat de les urnes. A partir d’aquí, el tabú a l’extrema dreta s’aixeca. Amb la boca petita primer, però de manera cada cop més accelerada, les dretes van trobant que no n’hi ha per a tant. I s’hi acosten per sintonia i per necessitat –per poder sumar i guanyar les eleccions–. De manera que els prejudicis cauen ràpids i l’extrema dreta de mica en mica es va sentint legitimada.

Aquesta mateixa tendència ja és a la política catalana. Cada dia que passa, Aliança Catalana i Vox empenyen més. I cada cop són més els que s'hi mostren comprensius i insinuen la necessitat de donar-los reconeixement. Per un cantó, ja ha començat el blanqueig de Sílvia Orriols i companyia, per l’altre, el PP ja fa temps que pacta amb Vox a tot Espanya. Això sí, sempre que es doni una incondicional adhesió a la causa patriòtica de cada casa. Els haurà sigut fàcil. És la claudicació que confirma la deriva de les democràcies liberals.

Josep Ramoneda és filòsof
stats