La gran ciència

Vaig pel carrer i en veig una de les banderoles. És una exposició al Museu de la Ciència de Barcelona que es titula La ciència de PIXAR. Al cartell hi ha un ninot verd que és protagonista, em diuen, de la pel·lícula d’animació Monstruos S.A. És una ciència, sens dubte, perquè per ciència entenem el conjunt de coneixements que obtenim mitjançant l’observació i el raonament sistemàticament estructurats. De petits ens ho fem a sobre, però, per evitar que això passi, ens posen bolquers. De tota manera, i segur que a l’Ara Criatures algú ho ha explicat, hi ha persones compromeses amb la criança natural i l’aromateràpia, que tenen la casa plena de matalassos plastificats perquè les criatures campin nues, orinant i defecant arreu, en llibertat. De més grans, tenim uns receptacles que contenen un aparell anomenat vàter per, justament, poder-ho fer de manera controlada. De vàters n’hi ha per a homes, que en general practiquen aquesta ciència a peu dret, els uns al costat dels altres, i per a dones, que ho fan assegudes o, si no se’n refien, ajupides sense tocar amb les galtes (inferiors) la ceràmica del vàter, que, per la forma que té, anomenem tassa. Ara també hi ha receptacles per a personal no binari. El personal que va en cadira de rodes sol compartir el de dones, que també pot contenir els para-sols de la terrassa.

Fer-ho bé és una ciència. Cal apuntar bé i no deixar gotes a la tassa. Cal lluitar, de vegades, amb la falta de paper, la brutícia. De vegades, els diferents receptacles estan tan junts o tan a prop d’una altra cambra que fa vergonya que se senti el sorollet, i hom estira la cadena o obre l’aixeta —gastant aigua en va— per dissimular. Tot això és vàlid si no parlem de personal anant de botelló, que llavors practica la ciència al darrere dels arbres o dels cotxes. Al final de la vida tornen els bolquers. Espero, amb candeletes, la propera exposició del museu, que no m’atreveixo a dir com pot anomenar-se.