Una Gran Bretanya lliure i caòtica

La Gran Bretanya, ens diuen, és lliure. Fa una setmana, el govern va aixecar les restriccions contra el covid que seguien vigents al país (les relatives a la distància social, l’ús de la mascareta i la limitació del nombre de persones en reunions; totes). Ara, la protecció contra el coronavirus passa a dependre de manera efectiva de les vacunes i... vaja... de la deessa Fortuna. Per la seva banda, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord, nacions autònomes, han decidit assenyadament mantenir algunes restriccions.

I és que no es podria haver triat un moment millor: fa dues setmanes es van registrar 332.170 positius per coronavirus (el màxim des del gener) a causa de la propagació de la variant delta pel territori. A més, s’espera que s’incrementin els contagis, que podrien arribar a la marejant xifra de 100.000 de diaris aquest estiu. El nombre d’ingressats, molt menor que en onades anteriors per la campanya de vacunació, augmenta de manera progressiva i la xifra de morts també es va elevant gradualment.

Detalls de no res. Dilluns passat va ser el Dia de la Llibertat, com ens van recordar insistentment des del govern i la premsa de dretes. Era el dia en què els britànics, després de més d’un any de sacrificis, podrien deixar-se anar de veritat: fer copes en una sala abarrotada, sortir a discoteques, convidar tothom a casa. No caldrien mascaretes. Però, en realitat, va ser el Dia de la Confusió, un monument al caos, l’ansietat i la incertesa. No tenim pla.

De manera d’allò més escaient, el primer ministre Boris Johnson, amant de la llibertat (especialment de la seva) i arquitecte del “pla”, no va poder celebrar l’ocasió: estava fent autoaïllament. Havia estat en contacte amb Sajid Javid, el ministre de Sanitat, que, malgrat estar doblement vacunat, havia donat positiu (els britànics estan descobrint, alarmats, que les vacunes no són invencibles). Javid és nou al càrrec: el va assumir el mes passat, després que es publiquessin imatges del ministre de Sanitat anterior, Matt Hancock, besant una assessora al seu despatx. Hancock es va veure obligat a dimitir per haver infringit les normes de distanciament social.

Confinat a la seva residència de camp, Johnson va fer gala de l’afabilitat descabellada i l’ofuscació dubitativa marca de la casa. El seu número, que ha tingut èxit durant una temporada, comença a perdre la gràcia. La primera setmana de juliol, els serveis de rastreig del país van posar-se en contacte amb més de 500.000 ciutadans a qui es va ordenar autoaïllar-se durant deu dies, la qual cosa va sembrar el caos tant entre les empreses com entre la població, que ha batejat la situació com a “pingdèmia” pel soroll que fa l’avís quan arriba al mòbil. La frívola resposta de Johnson va ser eximir alguns treballadors essencials de l’autoaïllament. Tot i això, va afirmar: “Hem de respectar el sistema tal com és”, passant per alt que el dia abans ell mateix havia intentat estalviar-se l’autoaïllament. Al capdavall, a la Gran Bretanya de Johnson, el dia abans queda una eternitat enrere.

Tal vegada, el govern segueix una estratègia per assolir una immunitat híbrida en què, de cara a l’hivern, la gran majoria de la població estigui vacunada o bé hagi estat infectada recentment (o totes dues coses). Es tractaria, doncs, d’una versió actualitzada del que semblava ser el plantejament inicial de l’executiu contra la pandèmia, que va ser durament criticat. El govern, però, ho nega. Els ministres reiteren que és inevitable que hi hagi una tercera onada de casos i, tant per tant, per què no gaudir una mica del sol?

També podria ser que això fos el que passa quan es vota un comediant carismàtic amb un pentinat ben curiós i cap més idea que escalar fins al càrrec més important. Abans em pensava que els seus cabells fluctuaven segons l’evolució de les borses. Ara diria que obeeixen als resultats dels sondejos. Aquests dies, els té estarrufats, com les enquestes, amb els conservadors al capdavant per nou punts percentuals sobre el teló de fons d’una campanya de vacunació exitosa i una oposició ineficaç. Signifiqui el que signifiqui el seu pentinat, és probable que tinguem uns anyets més per estudiar-lo.

Tant se val el que digui Johnson, res no pot dissipar la sensació que som un país en decadència que s’encamina lentament cap a una crisi. Aquesta percepció es desprèn amb claredat no només d’indicadors de malestar social –com el fet que el 30% dels infants britànics, la cinquena economia mundial, visquin en situació de pobresa–, sinó també de petits detalls. La setmana passada, a tall d’exemple, Londres va quedar sobtadament submergida sota l’aigua per una tempesta i alguns veïns es van posar a xipollejar despreocupadament, malgrat que l’aigua de pluja podia haver-se barrejat amb aigües residuals. A Cornualla, al sud-oest del país, un home a qui potser li havia pujat la calor al cap va presumptament atonyinar una gavina amb una pala de plàstic fins a causar-li la mort. Si us agraden les metàfores: abans la Gran Bretanya era la pala; ara és la gavina.

Tots els auguris són lúgubres. Gairebé vam guanyar l’Eurocopa de futbol, per després perdre-la de manera devastadora, en una faula sobre el caràcter nacional britànic que encara no ens atrevim a desentranyar pel que pugui significar. I la desfeta ni tan sols va ser el fet més cridaner del dia. Ho va ser la història d’un home que va explicar a un diari que s’havia despertat, havia consumit tres grams de cocaïna, s’havia begut 20 sidres, s’havia encès una flamarada al darrere i s’havia colat a l’estadi de Wembley sense entrada en una invasió, com el Dia D però a l’inrevés. “Aquell dia no hi havia normes -va declarar-. Anava que no m’hi veia i vaig gaudir de cada instant”.

“El de la flamarada al cul”, com se’l coneix inevitablement ara, és una figura interessant pel fet de tractar-se d’un arquetip: un subjecte típic de l’experiment de Boris Johnson amb la llibertat. No podem saber què ens depara el futur. Però segur que serà espantós.

Tanya Gold és periodista

Traducció: Ignasi Vancells Mora

Copyright The New York Times