La gran batalla de la investidura... i de l’Estat

Són dies de gran complexitat per als polítics. També són dies en què tothom se sent implicat en allò que els polítics estan negociant, perquè tot plegat és ben excepcional. La veritat és que, des de l’inici del Procés, cada convocatòria electoral a les Corts Generals ha estat complicada –hi ha hagut dues repeticions electorals–, i també ho han estat les eleccions catalanes. La gran diferència és que, des de 2010, és la primera vegada que els partits d’obediència catalana poden condicionar, a favor seu, la política espanyola. Això està provocant el terratrèmol que tots veiem a la dreta espanyola, que és la que més es defineix pel seu caràcter nacionalista dominant.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Navegar aquestes aigües tempestuoses no és tasca fàcil per als dirigents polítics. Estem veient resistències als canvis tant en alguns sectors del PSOE com en tot el PP i Vox, però sembla força evident que les resistències són d’ordre ben diferent. Això justifica aprofitar a fons i de la millor manera possible la disponibilitat del PSOE a negociar. La dreta i l’extrema dreta espanyoles, en canvi, voldrien que no hi hagués cap negociació amb els qui anomenen “separatistes” i que les negociacions només es produïssin entre els partits d’obediència “espanyola”. Estem veient el xoc, recurrent a la història recent i a la remota, entre la pulsió centralitzadora i uniformista i la sensibilitat oberta a la diversitat nacional encara que no sigui per convicció sinó perquè és indispensable si es vol governar Espanya. Malauradament, descobrim que cada cop que s’intenta negociar amb la pluralitat nacional, la dreta i l'extrema dreta se senten i exerceixen de propietàries de l’Estat i no estan disposades a cedir-ne ni un bocí.

Cargando
No hay anuncios

Bé, no és ben bé així. Convé recordar alguna ocasió en què els representants de la dreta espanyola han considerat normal i admissible negociar amb el “separatisme”. La més important i propera va ser quan es va signar el Pacte del Majestic, l’any 1996, quan Aznar va necessitar el suport dels diputats de CiU per poder ser investit president del govern espanyol. En aquella ocasió, el PP i Aznar, amb plena convicció de ser els representants legítims i amos de l’Estat, van estar disposats a cedir en totes direccions. Les cessions d’Aznar van ser històriques, i el PSOE no les hauria fet mai, tot i que convindria aprofundir en el perquè. El PP va acceptar transferències importants en matèria de desplegament dels Mossos. Va acceptar eliminar el servei militar obligatori. Va acceptar millores en el finançament autonòmic. Va acceptar un suport econòmic generós al foment del català. També va acceptar facilitar a CiU la governança de la Generalitat. El conjunt de les cessions serien vistes actualment, per la dreta i l'extrema dreta, com una humiliació insuportable davant el “separatisme” català.

Per què aleshores va ser possible i ara els sembla inadmissible? L’explicació rau en el fet que el PP i Aznar volien controlar l’Estat a qualsevol preu per poder fer el que van començar a fer l’any 2000, quan finalment van obtenir la majoria absoluta. Era el que van anomenar “el tancament de la Constitució”, l’eufemisme utilitzat per “desmuntar la Constitució”. Van voler semblar nacionalment inofensius i comprensius amb les peticions catalanes, una obra mestra del transvestisme polític. Gràcies a això van aconseguir desmobilitzar el vot anti-PP i guanyar per majoria absoluta les eleccions de l’any 2000, fet que els va donar carta blanca per endegar el desmuntatge constitucional.

Cargando
No hay anuncios

¿Aconseguirà Pedro Sánchez conformar una legislatura amb una majoria de forces plurals a pesar de l’existència d’un sector significatiu –PP i Vox– que controla l’Estat i és completament hostil als seus plans? Prou es veu que no n’estan segurs. Les essències de l’estat espanyol han canviat poc en els darrers gairebé 50 anys, però els ciutadans espanyols han canviat molt i afortunadament això no té marxa enrere.

Avui, els partits tradicionalment estatals ja no podran deixar de comptar amb la diversitat dels grups polítics existents perquè difícilment obtindran les majories absolutes que voldrien. Per tant, qualsevol que vulgui governar ha d’adquirir la convicció real que haurà de negociar amb altres paràmetres, arribar a nous consensos i, sobretot, renovar un envellit coratge. Potser només així s’arribarà a produir una veritable transició a l’estat espanyol. Mentrestant, té molt mèrit cada acord aconseguit i cada acord que aconsegueixin els partits d’obediència estrictament catalana amb Pedro Sánchez.