Grafiters: no confonguem art amb gamberrisme
El grafiti és un art. Un art urbà, popular, ciutadà, que entronca amb l’històric muralisme d’altres èpoques. Un art jove promogut i fins i tot protegit per les instàncies públiques, com tantes altres disciplines plàstiques. I un art que legítimament reivindica l’espai públic, l’espai exterior, com el seu lloc natural d’actuació. Fins aquí, cap problema. El problema comença quan els artistes del grafiti es creuen amb el dret d’actuar allà on vulguin, sense límits. És com si els escultors anessin plantant les seves obres allà on els semblés. O com si els músics cantessin al carrer on volguessin i a l’hora que volguessin, sense tenir en compte els veïns. O com si els directors de cine decidissin filmar al mig del carrer sense demanar permisos. En fi, que l’art o la cultura, per molt nobles i necessaris i lliures que siguin, no poden fer-se sense respectar unes mínimes normes de convivència, i més en un entorn urbà compartit per milers de persones i que, per tant, demana el compliment dels consensos que entre tots ens donem per evitar el campi qui pugui.
Doncs bé, els grafiters no sembla que, en conjunt, tinguin gaire assumida aquesta imprescindible convivència, aquest pacte en benefici de tots entre els interessos d’entrada no sempre coincidents. Gestionar l’espai públic, que és comú, no és gens fàcil, sobretot en entorns massificats. Les façanes de les cases -amb les seves parets i persianes-, les places i carrers -amb el seu mobiliari urbà-, els transports públics -amb els seus trens i busos- no són un camp verge per ser conquerit per la llibertat dels grafiters. La seva llibertat no pot perjudicar la dels propietaris de garatges i locals, o la de la ciutadania en general; no pot perjudicar la netedat i seguretat dels combois del metro o dels trens de Rodalies. No ho pot fer en cap cas, però encara menys si les accions van acompanyades d’intimidació i violència, com ha passat últimament en alguns casos. Així els grafiters només fan que deslegitimar-se.
Hi ha maneres d’integrar aquest art en la vida de la ciutat. Des del sector públic -també des del privat-, es poden establir mecanismes de col·laboració en forma de cessió d’espais per a la pràctica del grafiti. Tots hi sortiríem guanyant. De fet, ja hi ha experiències, aquí i arreu, en aquest sentit. Quan els grafiters actuen en un marc de projectes socials i culturals acordats, el que ara és un problema passa a ser una solució. El que no pot ser és que els ciutadans particulars hagin de veure com algú s’apropia dels seus espais o que els pressupostos públics hagin de destinar creixents recursos -per definició sempre escassos- a vigilància i neteja. Renfe ha vist com aquest any el 70% dels seus trens patien pintades, i no dona l’abast de netejar-los: en els primers 10 mesos de l’any ha gastat 7,6 milions d’euros en aquest capítol. A TMB el problema tampoc no ha parat de créixer. Són xifres que fan feredat. Estem, doncs, davant d’un problema de grans dimensions la solució del qual passa per una doble aproximació: impedir les actuacions il·legals, cada cop més perilloses, i propiciar les legals i pactades.
