Els grafiters i els seus ideòlegs
Diumenge, en fixar-me, a l'ARA, en la fotografia que encapçalava la crònica de Maria Ortega, vaig experimentar un déjà-vu. I tant déjà-vu!: és un lloc per on passo cada dia des de fa molts anys per anar a la facultat. Els parterres de la plaça de Castella, i en general tot el Raval de Barcelona, estan empastifats de grafitis. Ara el problema ha començat a degenerar massa, i d'això anava l'esmentada crònica. "A vegades n'estàs eliminant un i ja sents com algú sacseja l'esprai esperant que acabis per repetir-lo" –deia una empleada municipal anònima–. Són gargots sense cap mena de gràcia, ni estètica ni conceptual. De la mateixa manera que quan un passeja per les sales d'un bon museu lloa la creativitat, la intel·ligència i la perícia dels artistes, aquí deplora la vulgaritat, l'estupidesa i la matusseria de tipus que degraden l'espai urbà moguts narcissistament per l'efecte L'Oréal: perquè jo ho valc. Tot això –tant la pretensió de ser un artista pel simple fet de desitjar-ho com la resposta papanates de la societat que ho tolera tàcitament– és molt postmodern. Signes dels temps.
En un llibre de Boris Groys que els recomano –tot i advertir que és dens i, en alguns passatges concrets, impenetrable per a una persona sense formació filosòfica–, Bajo sospecha. Una fenomenología de los medios (Pre-Textos, 2008), llegim a la pàgina 274: "Els signes del mitjà inauguren la seva pròpia perspectiva infinita, virtual. Aquests signes no poden ser entesos: només existeix la possibilitat de reconèixer-los, de confiar en ells". El tag, la signatura del pseudoartista urbà, no pretén, efectivament, ser entès per ningú. Només aspira al fet que se'l reconegui en un altre tag fet en un altre carrer, o fins i tot en un altre barri. Es tracta d'un joc nihilista i idiota, però emparat en aquella gran força de la naturalesa que, com bé va predir Nietzsche, marcaria el segle XX: el ressentiment. Darrere de cada tag malgirbat hi ha –avergonyit, capficat– una mena d'argument dolgut: "D'acord, jo només soc un desgraciat, però aquest tag el veureu cada dia, malparits!" A la seva manera, no deixa de ser un raonament coherent, i fins i tot lúcid. La resposta socialment i institucionalment condescendent també té la seva lògica –ressentiment i mala consciència solen anar aparellats–. Però sembla que ara la cosa ha arribat al seu límit; coses de les eleccions. Massa tard: els empastifadors de parets disposen dels seus ideòlegs institucionals, i aquesta inèrcia és difícil de desactivar. Un cop li has donat corda, el monstre avança sense remei, i sense control, cap a no se sap ben bé on.
Un dels personatges que en els darrers anys han costat més diners a la ciutat de Barcelona es fa dir Sinpapeles i sol actuar pel Raval. En un article signat per Lara Gómez Ruiz, un diari tan poc suspecte de ser antisistema com La Vanguardia, titulava el 2 de juliol del 2018: "Sinpapeles, el graffiti que remueve conciencias en Barcelona". Ei, compte amb la paraula: consciència! Uns dies abans, el 26 de juny del 2018, un altre mitjà que tampoc no sembla voler erosionar els pilars de la nostra societat donava veu a aquest tipus en un article signat per Mauricio Bernal (El Periódico): "No soy un vándalo ni un grafitero, soy un artista. Coger un espray y poner un nombre tan sencillo y con tanta fuerza en las paredes no es vandalismo, es mi arte". Un art que li ha costat al contribuent centenars de milers d'euros ("Si un comerç o qualsevol particular vol que les brigades municipals netegin les pintades de la seva porta o persiana, ho pot fer pagant un preu públic de 94,52 euros més IVA per hora", llegia en l'esmentat article).
Els grafiters tenen ideòlegs fins i tot d'alta volada acadèmica. En un article subvencionat per la Fundación Carolina, Procesos de comunicación urbana en la producción de grafitis. El patrimonio como escenario de disputas (Ánfora, 29 [53], 214-242), aquesta postmoderna "forma de comunicació" esdevenia un idioma exquisit. La Fundación Carolina, dit sigui de passada, la va fundar el PP l'any 2000, i entre els seus patrons hi ha les principals empreses de l'Íbex-35. Estem parlant, doncs, del veritable cor del sistema. Què fer?, com es preguntava el camarada Lenin. Potser contemplar l'estridència del món des d'una serenitat que fregui la indiferència. El ressol blanquinós d'aquests últims dies a Barcelona me n'ha fet evocar uns altres de millors, de dies, fa 40 anys. La llum i el record de la llum, la reminiscència de les ombres; la noble, severa pàtina dels murs que no han estat profanats per coloraines: això sí que és important.