Gràcies, Xavi
Anar al camp del Madrid i que el Barça guanyi com abans solia, és a dir, donant un bany de futbol d’escàndol durant els noranta minuts i perdonant una golejada encara més històrica, de manera que el 0-4 sembla poca cosa, és motiu suficient per dir, simplement: gràcies, Xavi.
Sabíem que el Barça competiria dignament al Bernabéu, però el partit d’ahir supera les previsions més optimistes. Ahir el Barça li va ensenyar al PSG com es guanya el Madrid.
Xavi ha reconnectat el Barça del present amb aquell Barça virtuós del passat recent, el del talent, el compromís i el futbol de possessió i posició. L’entrenador blaugrana és la tercera baula de la cadena Johan-Pep-Xavi, i a més a més s’expressa amb sentit comú i passió culer. Ha fet créixer el Barça i el millor és que encara no es veu fins on pot arribar.
Va ser una nit d’alegries retrobades. L’única nota de la nit que va desentonar va ser la de les samarretes. Malgrat que hem hagut d’acostumar-nos per força a les tonteries del futbol modern, que en un Madrid-Barça ells no vagin de blanc i nosaltres de blaugrana és per engegar-los a tots. Si ens venem els colors, què ens queda?
Ara sí, el Barça ja ha tornat i, a més a més, ho ha anunciat allà on fa més mal i allà on el ressò és més gran. Va ser un homenatge a Raimon Carrasco, president del Barça entre Montal i Núñez, mort ahir, que el 17 de febrer de 1974, el dia que feia 50 anys, estava assegut a la llotja del Bernabéu veient el 0-5.
