I gràcies sempre, Arcadi: de per vida

“La no-violència consisteix en decidir ser no-violent en un estat de violència”

Judith Butler

Vam arribar a l’Arcadi, a l’inici de la dècada dels noranta, a la república de les seves classes. Ha plogut molt d’ençà, al país on es veu que la pluja encara no sap ploure. Aleshores, oficialment, ens dictaven que s’havia acabat la història, que la Transició l’havia fet el rei, que les stock optionstelefòniques eren el futur i que tot eren flors i violes. Flors devastades i violes trencades, no cal ni dir-ho. Per la tele queien bombes a Bagdad; Sarajevo cremava; l’estret de Gibraltar esdevenia fossa comuna; pujava la borsa i indefectiblement baixava la vida, i la despesa militar ja era una bogeria planificada. I ja érem precaris a la deriva. Malgrat tot, ningú no podrà negar que sí, que va ser per una escletxa pedagògica quan vam arribar a l’Arcadi –i hi vam arribar per quedar-nos-hi, i vam fer de l’escletxa, casa–. Avui, com a síntesi impossible però mirall irrompible, només podem dir que sense ell res no seria igual ni nosaltres seríem ja els mateixos. I sí, esclar, l’Arcadi com a escola. Quan una sola classe et pot canviar la vida i un curs sencer, on ens feia sentir lliures entre iguals, el món. Les classes mai es van acabar i van seguir ininterrompudament fora de l’aula i en cada carrer. Fins ahir al migdia.

La darrera lliçó ha estat tan vital, potser més i tot que la primera –aprendre a viure, aprendre a morir–. I, en l’interval, aprendre a saber resistir, a desarmar la crueltat de cada violència, a desobeir la infàmia de cada injustícia. Missatge del bo d’en Jordi Armadans ahir a ranvespre, quasi agraint que la urpada no hagués estat sobtada –"la seva mort, de cop, hauria estat massa brutal"– i ens hagi regalat aquest darrer parèntesi de dos mesos, dolor atenuat en dol compartit, del comiat col·lectiu i l’estima retornada als quatre vents. El darrer present és massa estrany i costa d’escriure: ens ensenyà a viure i, ara, a marxar. Amb la mateixa dignitat, complicitat i serenor de sempre. Malgrat –ai– el mal de dir adeu i el desig fràgil que el camí fos una mica més llarg i el temps compartit durés una estoneta més. Només això. Abans d’aquest enyor anticipat, buit complicat i intempèrie quasi garantida, en la difícil reconciliació entre l’agraïment infinit que arrela i una orfandat insondable que ja treu cap.

Tres paraules –un home bo–, i l’Arcadi que marxa en peu de pau, mentre el titular meteorològic d’ahir anunciava que torna l’hivern i quan avui és massa d’hora per dir-ho tot. No hi cap en aquest full, perquè la vida d’un no cap en la vida d’un sinó en la vida de moltes i molts: això és l’Arcadi també, i nosaltres, que l’estimem tant. Però si hagués de triar un sol record a contracor en una memòria inabastable, triaria aquell columnista del poder que va escriure –sota l’era Valdecasas– que "la culpa de tot" era de l’Arcadi. Doncs sí. Per convèncer-nos que la pregunta no era si un altre món era possible, sinó com carai era possible aquest. Un dia, no sé quan ni on ni per què, vaig llegir que no hi ha millor combinació humanista que la que aplega intel·ligència i bondat. Així és i serà l’Arcadi: la nostra millor arma desmilitaritzada de reconstrucció massiva. De tot plegat.

Aquesta humilitat feta transversalitat, coherència a prova de tot i dels pocs consensos de país que ens quedaven, permet escriure que l’Arcadi és alhora terra ferma i mar obert. Un punt de partida, un punt d’arribada, des d’on continuar refent-ho tot. Fins i tot se’ns ha fet consigna, entre el desig i la realitat: totes i tots som Arcadi Oliveres (o què més voldríem, cal afegir de seguida). Però sonen els telèfons. Plouen els missatges. S’esquerden les veus. I ens adonem de la longitud, magnitud i intensitat de l’assemblea arcadista al país de l’Oliveres. Perquè l’Arcadi sempre serà la revolució per contagi, evocant aquella dita de les dones kurdes. Elles, que només declinen el mot confús victòria quan cal recomptar quants adversaris s’ha convençut i no quants se n’ha abatut. Arcadi Oliveres, l’esperança inesgotable.

Desert del comiat, plou la temptació, enmig de l’hivern global, d’un decàleg arcadià d’urgència com a sortida d’emergència. La passió segons l’Arcadi, amb deu manaments –ell en dirà necessàries desobediències– de lliure adscripció voluntària. Ara que vivim aquest dilema on el capitalisme és alhora inviable i invencible, entre l’emergència climàtica, el patriarcat criminal, el racisme absurd i el cul-de-sac civilitzatori d’un capitalisme sindèmic, barreja tèrbola de la pandèmia sanitària i l’epidèmia de les desigualtats. Al capdavall, els més utòpics de tots seuen encara a palau, creient a cegues que tot anirà rebé si tot resta igual. L’Evangeli segons l’Oliveres, doncs. No per arribar al paradís, que amb sortir de l’infern n’hi ha més que prou. No mentiràs (perquè ja saps que les paraules fereixen o guareixen; poden ser la primera bala o la primera carícia); no mataràs (perquè al capdavall tots hem de protegir als altres d’un mateix i l’altre sempre serà inviolable); no robaràs (que prou ens roben cada dia a mans plenes i amb plena impunitat); desobeiràs la por (malgrat la por) per alimentar l’esperança; cuidaràs la gent (i abrigaràs el carrer); frenaràs el col·lapse (que no hi ha planeta B); faràs assemblea (i t’associaràs, ecklessia, perquè la democràcia són unes quantes tardes lliures que acabem ocupant i cap guerra no s’atura sola); globalitzaràs alternativament (perquè l’única forma de salvar-se cadascú ja és salvar-nos tot alhora i el capitalisme no és reformable); desmilitaritzaràs el cap per desarmar cada violència (i faràs objecció fiscal a tanta despesa militar), i marxaràs per la llibertat per construir cada pau.

Contra les utopies fracassades i les distopies que ens assetgen, hi ha el camí casaldaliguià que tant llaurava l’Arcadi: l’eutopia insubmisa. Els bons llocs que som capaços de construir entre totes i tots. El bon lloc que sempre serà l’Arcadi: refugi, recer i el nostre altre món possible. Diria que és l’únic camí transitable disponible –habitable, sostenibe, vivible, raonable–, ara que s’estreny el setge de la injustícia global en l’ordre caníbal del món. "Tenim a tocar l’aigua i no ens sabem mullar", escriu amb lucidesa Mireia Calafell. El passadís encara és llarg –ens diria l’Ovidi– i per això l’Arcadi serà llanterna i camí. I ara què? En aquesta nit, sincerament, no ho sé. Perquè no sé equilibrar la certesa d’estar en un lloc pitjor i el reconeixement a qui ens ha fet millors. No puc combinar presència i absència. Però ja intueixo, benhaurat Arcadi, que vas arribar per quedar-t’hi i que hi seràs sempre, en cada gest, en cada assemblea i en cada esperança. Si podem deduir que haurem de ser encara procés constituent, una marxa inacabada per la llibertat i bocins quotidians de justícia i pau. Si podem compartir que les llavoretes que vas anat regant i llaurant s’han anat fent grans i més grans; i que aniran creixent fins que als homes i les dones no se’ns pesi amb les balances. I si descodifico que mai marxaràs, perquè et quedes –i perquè et necessitarem–. En canvi, l’únic que sé, hores d’ara i mentrestant, és que fa deu anys, una mare –i era la meva, que tant t’estima– t’escrivia, conscient que per fer mal tots som massa poderosos, i et deia:

 «Cada vez que escucho

a Arcadi Oliveres

pierdo un poco de fe

en la maldad del hombre»

I aleshores, clar: gràcies sempre, Arcadi. De per vida. Que massa mort ens programen.

David Fernàndez és periodista i activista social