Gràcies, Pere
Males notícies per a la recerca. Hem perdut en Pere Mir. En el panorama català de suport privat a la recerca, només l’esforç acumulat de l’Obra Social de La Caixa o de La Marató de TV3 es pot comparar a la contribució que ha fet, ell tot sol, en Pere Mir. La recerca catalana ha estat, en temps difícils, una història de resistència i d’èxit. Per fer-ho possible, ha estat una sort que la passió de Pere Mir fos la recerca científica.
La seva generositat, en forma d’edificis, d’equipaments, de beques, d’ajuts per a la contractació d’investigadors joves, plana sobre els campus hospitalaris de la Vall d’Hebron, del Clínic, de Bellvitge, de l’Hospital del Mar, de Sant Joan de Déu. També sobre campus de ciències i enginyeria: el de la Mediterrània a Castelldefels o el de Sescelades a Tarragona.
Pere Mir ha estat, a més, un protector de la formació científica. En els darrers anys, el seu instrument, la Fundació Cellex, ha establert, i sostingut amb 50 beques anuals, el CiMs+Cellex: un programa extraordinari, a Barcelona i a Girona, de batxillerat internacional científic. També ha donat suport, al CFIS de la UPC, a un programa de dobles titulacions científico-tecnològiques (típicament, una d’elles és la de matemàtiques), que és una de les millors iniciatives docents de promoció de l’excel·lència que ha sorgit de les nostres universitats. I no voldria oblidar que també ha fet possible l’extensió de les proves Cangur de matemàtiques als alumnes de primària i secundaria (n’hi participen uns 100.000!).
Pere Mir, a més d’un nivell molt alt d’intel·ligència, tenia molt bon ull (per cert, són característiques que va mantenir fins a l’últim segon). En un sistema tan ric com el que tenim no podíem esperar que tot el que potencialment ho podia merèixer rebés el seu ajut, però en canvi podem afirmar que tot el que va comptar amb el seu eficaç suport el mereixia amb escreix. Un altre dels trets de la personalitat de Pere Mir és que volia ser, i era, molt discret. No li agradava figurar. No va poder evitar, i el va complaure, rebre el Premi Nacional de Mecenatge l’any 2011, però evitava tant com podia la presència mediàtica. I si es feia inevitable preferia que fos com a Cellex i no com a Pere Mir. Una anècdota. La Fundació Cellex és membre del Patronat del Barcelona Institute of Science and Technology (BIST), que tinc l’honor de presidir. Volíem donar el seu nom al nostre programa de beques de doctorat. Perquè era just i perquè la seva actitud era exemplar. No va ser possible. No ens ho va permetre. Evidentment, respectarem en aquest punt concret la seva voluntat, però també vull afegir, ara que la seva estrella s’ha apagat, que ens sentim responsables de recordar i perpetuar el seu nom. Els Déus prometen als escollits fama i fortuna.
La fortuna, en Pere Mir, la va fer. I hem estat afortunats, mai més ben dit, que ell decidís abocar-la cap a la promoció de la nostra recerca. Ens correspon, doncs, garantir-li la fama.
Ara bé, més enllà de l’agraïment i del reconeixement que moltes de les institucions de recerca catalana li devem, convé que tinguem present que l’homenatge que ell més valoraria és que li retornéssim el deute fent la nostra feina amb ambició, amb tenacitat, amb rigor i amb qualitat.
