A vegades la vida ens regala moments absolutament sorprenents. Aquest divendres tothom esperava que Rubiales dimitís. Era el final desitjat per una gran part de la ciutadania: conseqüències després d'una agressió masclista i uns comportaments inacceptables (disculpa absurda inclosa).
Contra tot pronòstic, Rubiales no dimitia i, per contra, entonava un discurs reaccionari, desafiant, carregat de tòpics masclistes que feia mal de panxa a tota aquella persona que tingués un mínim de consciència feminista. Es feia insuportable escoltar el president de la Federació recitant el catecisme del perfecte agressor masclista.
1. Rubiales minimitzava els fets banalitzant conductes inacceptables: per exemple normalitzant que és esperable que un cap, en una situació de superioritat, faci petons a la boca a una dona amb qui treballa per celebrar que s'ha assolit un objectiu. Negava així la relació de poder que hi ha entre els dos, i parlava del bon rotllo que té amb les jugadores posant-les en un espai de relació horitzontal i no de desigualtat.
2. Va justificar-se parlant d'«un moment d’eufòria» en què passen aquestes coses i va demanar perdó per les actituds que no eren adequades –tocar-se l’escrot– excusant-se en què era la manera de felicitar el seu gran amic, Vilda.
3. També va responsabilitzar la jugadora dient que ella també havia participat del petó, jugant amb el concepte clau de tot plegat, el consentiment, i argüint que ell abans del petó forçat li va dir “nos damos un pico?” i ella va acceptar. Això incorpora l’ombra del dubte, la confrontació de les dues versions, apel·lant a la denúncia falsa. És un atac típic contra la víctima que cerca desacreditar-la.
4. L'agressor se situa com a víctima d’una conxorxa, parlant d’assassinat social. Ho descriu com una situació injusta i treu pes al que ha passat, perquè en el fons això tan sols és una excusa que ha fet servir l'entorn de Tebas per enderrocar-lo. Guerra de poder entre dos mascles en un món extremadament patriarcal: el futbol. Això de les actituds masclistes, en el fons, per a ell són parides.
5. Rubiales va provar d'humanitzar-se interpel·lant en diferents moments les seves filles, que eren presents a l'acte, i va voler quedar com un bon pare. Com un bon home que mai agrediria cap dona.
6. Per acabar, va cercar la complicitat dels que, com ell, toquen poder i de retruc alguna cosa més (molts calés). Va alimentar aquesta fraternitat i els va prevenir: aquest fals feminisme pot anar per vosaltres, també. Així, va construir la idea d'una guerra contra els homes, buscant el suport dels seus perquè esdevinguessin escuts humans per fer front a les males feministes –Rubiales, esclar, és expert en la matèria i reparteix carnets de bones i males feministes en funció de si condemnen o no el que va fer.
Tot plegat, un discurs molt similar al de l’extrema dreta: una croada contra les feministes. La seva començarà repartint querelles judicials a les polítiques (bàsicament dones) que l’han assenyalat. És de manual.
Quan va acabar el discurs, els aplaudiments de comunió de la sala es devien sentir i estendre per l’androsfera amb una idea central: els homes s’han de blindar i ajudar-se entre ells perquè si no aniran caient. Oi, Vilda? L'entrenador de la selecció, a qui Rubiales va protegir, defensar i mantenir durant el desafiament de les jugadores fa uns mesos, s'ha mostrat avui com el seu gran aliat. És cap a ell cap a qui anava dirigit el gest que va fer des de la llotja que compartia amb la reina, perquè entre aquest tipus de mascles es reconeixen així, i així també és com parlen: parlant de campions en lloc de campiones perquè a l’staff tècnic també hi ha homes. El típic al·legat lingüístic patètic i anacrònic.
Després d'aquest espectacle esperpèntic, però, Rubiales encara havia d'endur-se una sorpresa. Un gir de guió: si visualitzava una sortida endavant, el narcisista es va trobar amb un mur de formigó. La pressió social ha ocupat l’espai. Menys silencis, menys equilibris interessats i una allau d’accions personals, col·lectives i institucionals desbocades després del discurs. Gràcies a la seva no dimissió hem pogut veure de forma clara i nítida la crosta masclista del personatge, dels seus aliats i de la institució. Estem aprenent que això no són temes individuals sinó que són problemes col·lectius on tothom hi té a dir i a fer. Tothom.
I si Jenni Hermoso vol denunciar penalment o no és cosa seva. De moment, ja ha dit tot el que havia de dir i ha suportat una pressió que no li pertocava. Toca cuidar-la i deixar-la tranquil·la i alhora empènyer col·lectivament perquè hi hagi una acció social de repulsa i rebuig contra aquest individu i tota l’estructura de poder que beu i se sent còmoda en el masclisme. Tenim l'oportunitat d’aconseguir grans canvis i establir en aquest àmbit lideratges més igualitaris, democràtics i transparents.
