Gràcies, malvades farmacèutiques
Fa unes setmanes, l’ARA va publicar una entrevista amb el senyor Germán Velásquez. De fet, no conec a fons les activitats d’aquest senyor, però, si el que diu l’entrevista és cert, de ben segur que divergim en la concepció global del món que ens envolta. El titular que encapçalava la notícia de la seva entrevista ("El principal interès de la indústria farmacèutica són els accionistes, abans que la salut pública" [sic]) denotava un populisme molt característic. Aquell que s’identifica ràpidament perquè sempre busca culpables fronteres enllà –sobretot al malvat Occident capitalista.
Començaré per aquesta afirmació, la que encapçalava l’entrevista: “Les farmacèutiques miren pels accionistes”. I em pregunto: per a qui han de mirar, doncs? En una economia de mercat, com l'economia en què vivim, les empreses donen serveis a la gent mentre miren pels seus accionistes. Tot alhora. No és incompatible. El propietari d’una farmàcia dona un servei públic mirant de guanyar diners. Els accionistes de Microsoft volen que aquesta empresa tingui beneficis. El funcionari –que, per cert, també és accionista en tant que considera que té la “plaça en propietat”– vol que Hisenda recapti a tort i a dret per tal de cobrar el sou religiosament –i, si pot ser, que se li apugi el 0,9%–. Les farmacèutiques aposten molts milions en recerca, també. A vegades l’encerten i d’altres no. En general l’encerten més vegades que no pas l’erren, gràcies a Déu, per fortuna dels seus accionistes... i nostra. Altrament els prestatges de les farmàcies estarien buits i el senyor Velásquez, quan tingués mal de cap, hauria de posar-s'hi fulles –com feien els nostres avis quan l’esperança de vida era de cinquanta anys.
El senyor Velásquez es queixa de les patents. Diu que la recerca de les vacunes contra el covid-19 ha rebut injeccions de diner públic per accelerar les recerques. Parla de milers de milions i diu que les patents se les quedaran les farmacèutiques. Pot ser que tingui raó. Però jo li pregunto: ¿hi ha alternativa?, ¿a qui creu que calia incentivar?, ¿vostè realment pensa que algú lligat al sector públic hagués descobert la vacuna en el temps rècord que s’ha tardat, encara que s’hi haguessin injectat “milers de milions”?, ¿de veritat ho creu? Aquesta utopia més valdria que no la utilitzés per entabanar la gent. Com a bon funcionari d’organització pública mundial, el senyor Velásquez no sembla que tingui intenció d’esbrinar els temes fins al final. Fa anys vaig haver de negociar un contracte per proveir uns serveis de tecnologia a l'ONU. La vaig conèixer una mica per dins. Fins i tot en diverses reunions als despatxos de l’edifici de l’East River. Mai he vist una organització tan poblada de gent acostumada a cobrar massa, a treballar poc i sense cap mena de control, sense ningú a qui retre comptes. L’ONU i sobretot els organismes que en pengen (com ara l’OMS, en la qual va treballar el senyor Velásquez) necessiten una reestructuració a fons. Són altament ineficaços i els seus dirigents són nomenats per cobrir la quota políticament correcta que els països desenvolupats paguen als polítics dels països subdesenvolupats. Sona cru, però és així com jo ho veig. I qui em trobi escassament caritatiu, que miri els elements espanyols que acaben anant-hi a parar de tant en tant. Per tant, si algú no ens ha tret, ni traurà, d’aquesta crisi és l'OMS. I si sabem d’algú que no descobrirà cap vacuna podem estar segurs que serà el sector públic.
La indústria farmacèutica ha salvat moltes vides gràcies a voler guanyar diners. De la mateixa manera que la pesca salada del mercat on els de casa comprem el morro de bacallà ens dona moltes alegries amb el seu maleït vici de voler fer caixa. Això, pretendre obtenir beneficis, a la Catalunya actual sembla que ha passat a ser un delicte. I aquest estat d’esperit ens està portant a la decadència més tronada.
Si el que volia manifestar l’entrevista és que a les empreses farmacèutiques hi ha gent interessadament malvada i ben connectada amb els polítics, té raó –del cas específic de les farmacèutiques ja ens n’havia martellejat sor Forcades–. Com n’hi ha a les empreses de construcció d’automòbils. I a les constructores que fan rotondes municipals. O com en els diaris que llepen l’amo i cobren subvencions per mentir i destruir la democràcia. Fins i tot, fixin-se, veient la llista de membres de The South Centre, on treballa el senyor Velásquez, estic segur que hi ha gent malvada i corrupta entre els que financen aquesta organització. I és lògic que el senyor Velásquez no els denunciï. Al cap i a la fi, ha de vetllar pels interessos dels seus accionistes.