No se m’acut millor aplaudiment per Juan Antonio Bayona que donar-li les gràcies per haver rodat La sociedad de la nieve. Més enllà del prodigi de mantenir-te atrapat a la butaca amb el cor encongit veient una història de la qual tothom sap el desenllaç, pertany a l’exclusiva categoria de pel·lícules que te les emportes amb tu quan s’acaben. I entra, també, a l’encara més selecta llista de produccions audiovisuals que ofereixen motius per continuar creient en la noblesa de l’ésser humà, precisament ara que estem vivint un espant darrere l’altre en forma de guerra mundial regionalitzada.
Als supervivents de la tragèdia aèria dels Andes els guia, esclar, l’instint de supervivència. Però la forma amb què s’adonen que no tenen més remei que menjar-se la carn dels seus companys morts, el debat que genera aquesta necessitat inassumible, les objeccions de consciència que es plantegen, tot enmig del fred extrem i de l’evidència que estan incomunicats de la resta del món, no ho van posar gens fàcil.
Gustavo Zerbino, un dels supervivents, que ara té 70 anys, va explicar a la presentació del film a Sant Sebastià: “Ens tocàvem molt, a la neu. Les persones són una petita estufa de 37 graus, i si baixen de 35, hipotèrmia. Els cossos, si es piquen i es freguen, es mantenen vius. I nosaltres jugàvem a rugbi, no teníem por al contacte i clavar-nos cops formava part de la nostra relació”. Eren joves, esportistes, cristians practicants i volien continuar tenint tota la vida al davant. I ara, gràcies a la feina de Bayona, continuen donant vida als espectadors que, ficats durant una estona amb ells dins el fusellatge d’aquell avió sinistrat, anem rebent lliçons de grandesa humana, una darrere l’altra.
